Ens distraiem amb les converses entre ERC i els crítics del PSC. I amb la simpàtica contribució d'Enric Millo al procés sobiranista, gràcies a unes dinàmiques parlamentàries que ens haurien de fer replantejar moltes coses. I amb la venda de WhatsApp a Facebook. I amb les samarretes de cotó que gasta Mark Zuckerberg. I amb la possibilitat de volar a Nova York per menys del que costa un menú barat. I amb la paranoia del Partit Popular i de Ciutadans, molestos perquè els telenotícies es refereixin a un esquiador de fons nord-català dient que és, ves per on, nord-català.

Ens ocupen moltes notícies. Però, en el fons del fons, només ens preocupa una cosa: rebre una mala notícia. “Jo no estic obsessionat amb la por de la mort, estic obsessionat amb la por de rebre una trucada”, va dir divendres a Barcelona l'escriptor i dramaturg quebequès d'origen libanès Wajdi Mouawad. I aquí ens vam entendre tots. Els més aprensius vam fer una ullada als respectius mòbils silenciats, no fos cas que la trucada que no voldríem rebre mai hagués arribat justament llavors i ens hagués passat desapercebuda.

A mi també m'obsessiona la trucada que em trencarà la vida. Anticipant-me a una hipotètica desgràcia, sovint dic “què ha passat?” quan despenjo el telèfon. És més: ara que hem deixat de parlar i que fins i tot ma mare em pregunta com estic via WhatsApp, les poques trucades que rebo encara m'alarmen més que abans.

Sabem que la quotidianitat té els dies comptats, però fem com si no. Imaginar que Millo és un maulet camuflat o que Zuckerberg va comprar WhatsApp per carregar-se'l té gràcia. Preguntar-nos qui som i qui creiem que som (com fa l'obra de Mouawad) té sentit i ens dóna sentit. En canvi, quedar-nos de braços plegats esperant la trucada fatídica seria literalment insuportable.