Convocant les eleccions just després de les municipals (i autonòmiques a bona part de l’estat), Pedro Sánchez ja comptava que podria servir-se dels nous regidors i diputats de Vox per a la seva campanya electoral. Només calia deixar-los fer i renegar dels pactes que li han permès governar sense sobresalts durant tota la legislatura per projectar-se com l’únic polític capaç de frenar l’extrema dreta i el feixisme sencer. Vox és un regal per al PSOE, perquè pot basar tota la seva campanya a barrar-li el pas sense haver d’elaborar gaire cap altra idea. Bandejada l’ecoansietat per incapacitat manifesta d’una visió ecologista forta, el PSOE s’ha passat la campanya atiant la “fatxansietat”, que deia el Mundotoday.

El més cridaner de tot plegat és que tots els partits que han pactat alguna vegada amb el PSOE han acabat comprant aquest marc. És normal que el PSOE vulgui legitimar-se a partir d’assenyalar el maligne, però no ho és tant que els altres partits participin d’una estratègia que només beneficia el partit de Pedro Sánchez. Si l’únic objectiu d’aquestes eleccions és aturar l’extrema dreta, és evident que el PSOE ho farà millor. Bàsicament, perquè és un objectiu que s’han inventat ells.

Sigui com sigui, però, l’espantall de Vox quedarà circumscrit a la lluita electoral, com una variant espanyolitzada del processisme que ara deixa la independència enrere per concentrar-se a salvar una democràcia espanyola que fins fa quatre dies, abans que Vox irrompés a la política espanyola, ja considerava morta. L’existència de Vox legitima el PSOE i el fa passar per un partit d’esquerres, però també permet als partits que es diuen independentistes cedir terreny al PSC i fer la viu-viu en el tema nacional.

A partir de dilluns, tots els espantalls quedaran dissolts en una realitat molt més prosaica. Si el PP guanya les eleccions i pot pactar amb Vox, serà tan fàcil com que tots aquests progressistes que ara signen manifestos en contra del feixisme demanin al PSOE que ofereixi els seus vots a Feijóo a canvi de blindar el nou govern contra el partit d’Abascal i fixar unes línies vermelles. Al cap i a la fi, això és el que faria qualsevol partit que es digui socialdemòcrata a Europa. També és un altre argument a favor de l’abstenció: que ningú no pateixi, que el PSOE ja podrà aturar el feixisme tot solet.