L'escriptor i cineasta David Trueba ha rebut elogis i bastonades per haver dit als espanyols que han de venir més a Catalunya a dir-nos que ens estimen. Però a mi, potser perquè ja fa temps que vaig deixar d'esperar que els progres del país del costat sortissin en defensa nostra, la frase en qüestió gairebé em va passar desapercebuda. (Deixeu-me aclarir entre parèntesis que jo seria independentista ni que amb la independència hi perdéssim diners. Seria independentista ni que Espanya ens estimés).

Al meu entendre, la gran frase de Trueba en recollir el Goya al millor director va ser una altra. Aquesta: “Qué sería de la vida si no nos insultara la gente que nos debe insultar”. Me l'he apresa de memòria, la recito com un mantra cada nit abans d'adormir-me, l'he duta a emmarcar i me la penjaré al capçal del llit, per no oblidar-la.

Què seria de la vida si no ens insultés la gent que ens ha d'insultar. Dit d'una altra manera: mentre només ens insultin els nostres enemics, rai. L'únic problema seria que ens insultessin les persones que ens importen de debò. No té cap sentit amoïnar-nos per l'opinió dels qui desitgen que ens la fotem. Si les coses ens van malament aplaudiran entusiasmats les nostres desgràcies, i si les coses ens van bé patiran un atac de banyes i encara ens criticaran més.

Som esclaus del què diran. Tenim tanta necessitat de ser estimats que voldríem caure bé fins i tot a la gent que ens cau fatal. Però sol passar que la gent que ens cau fatal, en lloc d'enamorar-se de nosaltres, ens odia i ens insulta. I és un honor que sigui així, un senyal que anem pel bon camí. Intentar buscar la complicitat dels enemics és un esforç inútil: perquè no ens en sortirem i perquè no val la pena. La complicitat és una joia massa preada per anar-la regalant als qui no la mereixen.

Què seria de la vida si no ens insultés la gent que ens ha d'insultar.