
ARA A PORTADA
-
-
-
Un terratrèmol de magnitud 8,8 a la costa de Rússia fa activar les alertes per tsunami a diversos països Marc Orts i Cussó
-
«El terratrèmol més gran dels últims 14 anys»: què pot passar amb el tsunami al Pacífic? Lluís Girona Boffi
-
Álvaro García Ortiz, el soldat de Sánchez a punt d'asseure's al banc dels acusats Bernat Surroca Albet
Permeteu-me que en aquest article vagi més enllà dels nostres límits comarcals i salti cap al Vallès Occidental. És divendres 21 de març i em situo als jutjats de Sabadell, ubicats en aquell Eix Macià obert al seu dia per l'històric alcalde Farrés. La diputada Rosa Díez declara en el judici contra els joves acusats de boicotejar-li una conferència a la Universitat Autònoma el març del 2010. Díez surt dels jutjats i atén els periodistes, entre els quals s'hi troba un servidor.
El repertori de frases continua. "Treballaré perquè el totalitarisme no ocupi els carrers de Catalunya". Que no, Díez, que no. Comprenc que aquell matí a l'Autònoma no va ser gens agradable per a vostè, i estic d'acord que els insults i les amenaces no són tolerables. Però no cal anar més enllà. Catalunya no es pot relacionar amb el terrorisme que ha patit el País Basc en les últimes dècades. I fer-ho és maquiavèl·lic i perillós, i vostè ho sap. Una urna no té res a veure amb una amenaça de mort o amb un soldat rus a Crimea. I admetre això la fastigueja i molt, a vostè i a tots els de la caverna.
Però vostè simplement abaixa la mirada i diu "moltes gràcies" als periodistes. Marxa carrer avall caminant lentament – potser massa lentament- mentre un grup de joves la increpa des de l'altra banda del carrer...
Continua sent divendres 21 de març, però ara ja fa unes quantes hores que Díez ha marxat de Sabadell. Miro les notícies 'on line': El portaveu del PP al congrés espanyol, Alfonso Alonso, acaba de dir a Badalona que imposar la voluntat per la violència o per les urnes és igual d'antidemocràtic. Que no, Alonso, que no...
Nostàlgic per devoció i convençut que el futbol morirà el dia que Xavi Hernández pengi les botes, en Lluís Vilaró és un periodista que treballa a Vallès Visió. Influït enormement per aquella TV3 amb noms com Joaquim Maria Puyal o Thomas Magnum, es dedica a cercar la notícia per l'orient i l'occident del seu Vallès natal. Ha estat a l'Agencia Catalana de Notícies, Catalunya Radio, Ona Catalana, el diari Bon Dia d'Andorra o el Canal Català, entre d'altres. Li agrada pensar que es fixa en allò que ningú més es fixa i acostuma a somniar despert durant bona part de les hores del dia. Mai va guanyar els Jocs Florals de la seva escola.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.