Catalunya és avui la societat més mobilitzada i polititzada d'Europa. Compartim amb la resta d'europeus la conflictivitat social derivada de l'estafa econòmica, i al mateix temps estem ficats en un procés de ruptura nacional amb l'estat del que formem part. Crec honestament que la gran majoria de la gent que demanda canvis profunds entén bé que les lluites social i nacional que estan en marxa s'entrecreuen, es superposen i es retroalimenten, i que el balanç net és positiu per a les dues.

És obvi, però, que no tothom ho veu igual, i concretament hi ha dues actituds que considero especialment obtuses: la que, des de l'independentisme, considera les lluites socials com una distracció que ara no ens podem permetre perquè totes les energies han d'estar centrades en el procés d'independència; i la que, des del front social, considera que el procés nacional que està en marxa no és més que una cortina de fum per tapar la conflictivitat social amb el clàssic mètode d'embolicar-ho tot amb la bandera. Ho reconec: quan sento aquests arguments dels uns i dels altres em poso dels nervis.

Ho diré gràficament i utilitzant d'exemple les dues organitzacions més emblemàtiques de cada front. L'ANC i la PAH, que no tenen res a veure en la seva gènesi, en les seves motivacions, en el seu estil, en els seus objectius i en els seus mètodes, tenen una cosa molt més important en comú, i és que totes dues entitats ens han ensenyat que el poder és de la gent i ha de retornar a la gent. Quan la PAH ocupa el bloc de Salt i aconsegueix in extremis la sentència d'Estrasburg paralitzant el desnonament, ens està ensenyant que el poder és de la gent i que ja mai més s'ha de poder fer política sense la gent. I quan l'ANC aconsegueix que un milió i mig de persones es donin la mà del Pertús a Vinaròs, ens està enviant exactament el mateix missatge.

De la mà de l'ANC i de la PAH (i de tantes altres iniciatives, socials i nacionals), estem reaprenent la nostra condició de ciutadans que mai més no hem de permetre que el país es faci sense nosaltres.  No cal que la Forcadell i la Colau parlin, no cal que es coordinin, no cal que es facin fotos juntes ni tant sols que es caiguin bé: simplement fent el que fan s'ajuden l'una a l'altra i ens ajuden a tots. Que no s'aturin, si us plau.