D’un temps ençà, quan torno de la capital del regne de les espanyes, em trobo amb una pregunta recurrent per part de molta gent. Pere, què passa a Madrid? M’imagino que el fenomen del zapping televisiu situa, encara que sigui temporalment i casual, al televident davant de les cadenes hooligans de l’espanyolisme ranci i tronat, i sent el seguit de barbaritats, insídies i insults que els tertulians habituals no paren de llençar contra Catalunya. A més, les imatges punyents de l’agressió dels feixistes contra la seu de la Generalitat a Madrid, el dia 11 de setembre, han acabat d’afegir dramatisme a la qüestió.
 
La realitat, per sort, i de moment, no és ni de bon tros la que voldrien tota aquesta plèiade de tardofranquistes i pseudodemòcrates. La gent normal es comporta com gent normal. Els espanyols són, si fa o no fa, com els catalans. N’hi ha de més alts i de més baixos, de castissos i de pocasoltes, de dialogants i de dogmàtics... Sense anar més lluny, el dia 12 del més passat, al bar on prenc l’esmorzar, em varen convidar tant sí com no al quotidià cafè i croissant matinal. Era la seva agraïda manera d’expressar el seu rebuig a l’assalt a Blanquerna.
 
No és un problema de les persones. És un problema polític. I té una diagnosi ben clara: la pretensió de Catalunya de voler decidir lliurament el seu futur constitueix un desafiament obert i directe a unes classes dirigents, que des de l’administració més ineficient i classista d’Europa i des dels privilegis d’una oligarquia acostumada a viure dels negocis que fan gràcies a la seva complicitat amb els governants, no accepten altre raó que la seva. El mot Espanya és tant sols una coartada per continuar manant el país en base als interessos d’un reduidíssim nombre de famílies que es perpetuen en el poder, arrecerats en un o altre règim polític.
 
Quan algú gosa plantar cara se li dispara tota l’artilleria. A vegades literalment, com li va passar al general Prim, el magnicidi del qual ni tant sols està aclarit del tot, 150 anys després. A vegades amb el suport dels dictadors que amb les seves metralletes fulminen les ànsies de llibertat i d’igualtat dels ciutadans. I ara, a cop d’una Constitució que prostitueixen amb la seva lectura tant esbiaixada.
 
La força immensa, tranquil·la, democràtica dels catalans els treu de polleguera. I, els qui ens pertoca representar-los a Madrid, no ens podem moure ni un pam d’aquest camí: el de la més absoluta fraternitat amb els espanyols. De fet, ells són la principal víctima d’aquest règim caduc i autoritari que ens governa.