Febrer de 2020: Catalunya, estat reconegut per la Unió Europea (ho hem aconseguit!). Capital: Barcelona. Perdoneu, capital: Eurovegas.

El projecte lúdico-festiu d'Eurovegas té tots els avantatges i tots els inconvenients que centenars d'opinadors ja han escrit aquests últims dies. I si canviem la visió fent un salt en el temps i analitzem com veuríem les coses d'aquí uns anys?

Al 2020 miraríem enrere i veuríem que el projecte ens va permetre sortir d'una crisi ferotge. Eurovegas hauria tornat a fer entrar la societat en una dinàmica econòmica positiva, el consum s'hauria reactivat, hi hauria molt poca gent aturada i cada setmana arribarien desenes de vols intercontinentals al Prat, convertint-lo per fi un aeroport de referència mundial.

També és probable que no ens sentíssim massa orgullosos del país que hauríem creat. De l'herència que els nostres fills rebrien d'un país que històricament havia estat capdavanter en la indústria i que a principis de la dècada començava a apostar per les noves tecnologies. Pensaríem que tant de bo haguéssim reivindicat allò que ens singularitzava: el lideratge gastronòmic, el llegat dels genis de l'art i la difusió del nostre extens
patrimoni històric.

La dificultat de dir “no” posa a prova la visió estratègica i la valentia dels nostres polítics. A més, el suport implícit de la societat dóna ales a ser reconeguts durant les properes decàdes com un gran parc temàtic. Volem un model productiu com aquest? No podem aspirar a res més? Renunciem a l'emprenedoria, a la innovació, a la investigació i, especialment, a un model de turisme de qualitat?

Per una vegada, diferenciem-nos. Siguem atrevits i regalem a Espanya aquest dard enverinat que és Eurovegas. Si no ho fem, haurem d'estar pendents de la ruleta i apostar pel vermell o el negre, pels impars o els pars, per les primeres o segones dotzenes, fins que surti el maleït 0... i la banca acabi, com sempre, guanyant la partida.