El 6 de juliol de 2013, quan ja havia començat el que s’acabà anomenant “procés”, el PSOE va aprovar la Declaració de Granada, un document en què pretenia “reformar l’estructura territorial de l’Estat amb els principis i tècniques del federalisme”. El cert és que el text en qüestió, pensat per neutralitzar el llavors independentisme puixant, és un enfilall de buidors, incapaç de seduir gens ni gota el catalanista més incipient. Es tracta d’una teringa de conceptes rebregats, sense cap contingut específic, com ara “avançar cap al federalisme”, “Estat de tall federal” o de “vocació federal”, és a dir, res de res. En cap moment no s’analitza el perquè de la necessitat d’una hipotètica solució federal a la realitat plurinacional de l’Estat, ni els passos concrets que caldria fer per arribar-hi, explicats amb rigor i versemblança. 

En realitat, el federalisme ha estat un dels trets característics dels moviments progressistes del país, des del segle XIX fins als primers anys de l’actual, de Pi i Margall a Maragall, però fora dels Països Catalans no ha estat un veritable corrent de pensament, ni arrelat ni viscut amb convicció. L’esquerra catalana sempre havia fet servir el federalisme com a instrument útil per vertebrar la plurinacionalitat de l’Estat, amb un referent emblemàtic tan destacat com el Pacte de Tortosa, signat el 18 de maig de 1869 per les forces republicanes de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i també Aragó. Se signà a Tortosa per la seva ubicació al centre dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, el sol lloc on el federalisme comptava amb una tradició real.

Però, fora d’aquí, a Espanya el federalisme no ha interessat mai ningú, sobretot si aquest responia a un plantejament nacionalitari, reconeixedor de singularitats col·lectives i no exclusivament administratiu. És significatiu que, dels quatre presidents de la I República espanyola (1873), tots quatre del Partit Republicà Federal, els dos primers fossin catalans: Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall. D’altra banda, aquí, el binomi federalisme-confederació tenia un evident arrelament popular suprapartidista, cultural i tot, fet que explica algunes complicitats ideològiques i electorals amb el moviment llibertari, durant els anys 30 i posteriors, també a l’exili. Durant les darreres dècades, el federalisme ha estat l’anestèsic de l’esquerra hegemònica, socialista i comunista, davant l’autonomisme del catalanisme conservador i l’independentisme abans minoritari. 

El federalisme requereix Estat per poder federar-se. I Espanya no accepta a cap altre Estat que no sigui l’espanyol. En les dues ocasions històriques en les quals s’hauria pogut institucionalitzar una estructura federal, Espanya s’hi ha negat en rodó. A l’Estatut dit de Núria (1931), s’afirmava que Catalunya es constituïa en “Estat autònom dintre la República espanyola”, text que va ser brutalment modificat per deixar clar qui manava. El Principat, en conseqüència, passava a ser “regió autònoma dintre l’Estat espanyol”. I a la Constitució republicana, com a la monàrquica actual, l’única vegada que es parla de “federalisme” és per prohibir-lo,  en sengles articles idèntics que determinen que “En cap cas s'admetrà la federació de comunitats autònomes”, escenari només imaginable en el cas dels Països Catalans, ja que sí que es preveu la unificació de Navarra amb la resta del País Basc, mitjançant un referèndum! 

En lloc de la tradicional retòrica federal del PSOE, ni a la Declaració de Granada, el text més recent, no es diu res de començar per suprimir aquest article prohibitiu. El problema no rau, però, avui, en el caràcter “monàrquic” de la constitució actual, ni ahir “republicà”, sinó en el fet que, en tots dos casos, es tracta d'una constitució “espanyola”, realitat aquesta que l’invalida per al federalisme, aliè a la seva cultura política. Antoni Rovira i Virgili un dels teòrics més prestigiosos del federalisme, a més, ja sostenia que aquest podia ser un instrument per articular territoris diversos dins d'una mateixa nació, però no pas nacions diverses, dins d'un mateix Estat. De fet, casos com la desaparició de l'URSS, Txecoslovàquia o Iugoslàvia no fan més que donar-li tota la raó. I també la dinàmica de països realment federals com els Estats Units d’Amèrica del Nord, els Estats Units Mexicans, Alemanya o  bé la Confederació Helvètica.

A l’estat espanyol, el federalisme és impossible, no sols perquè està fora del marc constitucional, sinó per manca de tradició, cultura i voluntat federal. Per federar-se han de ser, com a mínim, dos. Amb qui, doncs, hauria de federar-se Catalunya? Amb Espanya? Amb Madrid? Amb Múrcia i Cantàbria? A Espanya no hi ha ningú que es vulgui federar amb nosaltres. L’absència de voluntat federal queda demostrada en el fet que en els molts anys que, com ara, els pretesos federalistes han governat, mai no han federalitzat absolutament res, en cap àmbit de l’estructura estatal: ni judicial, ni diplomàtic, ni militar, ni comunicatiu, ni fiscal, ni en gestió d’infraestructures, ni... Ni tampoc han explicat, seriosament, què voldrien federar si fos el cas.   

Més enllà d’aparèixer com a adjectiu estètic en òrgans del PSOE (Comitè “Federal” i Executiva “Federal”) el mot “federal” no vol dir res, només és l’escut defensiu emprat per retardar, sine die, una solució democràtica, sensata i definitiva al nostre conflicte polític nacional amb Espanya. És una simple fugida endavant per a no anar, ni arribar, enlloc més que no sigui la continuïtat de la situació actual. Per això no té ni es mereix la més mínima credibilitat, perquè el seu pretès federalisme és la coartada permanent per a no federalitzar res i no moure’ns d’on som. 

Actualment, de la mateixa manera que els socialistes ja fa molts anys que no parlen de socialisme, els federalistes ja no esmenten el federalisme per a res. La idea ha passat a millor vida i absolutament ningú, cap dirigent, cap ministre, cap diputat socialista no l’esmenta ni per error, potser, fins i tot, per un cert sentit de vergonya. Quina és, doncs, la solució a la qüestió nacional que, més enllà de la retòrica buida i inútil, plantegen els socialistes “nostrats” i també els Comuns? Quina el PSOE, Sumar i Podem? D’altra banda, si el socialisme es demostra socialitzant i el federalisme tot federalitzant, deu ser legítim també de pensar que l’independentisme es fa independitzant, no pas reformant l’Estat espanyol, sinó sortint-ne.