En vistes dels resultats de les eleccions municipals, Pedro Sánchez ha decidit donar una coça al tauler d’escacs de la política espanyola i convocar unes eleccions anticipades que planteja com una tria entre la democràcia (ell) i les dretes autoritàries. Una mena de reedició del Front Popular de 1936 presentat amb hipèrboles i exageracions que no convenceran als votants poc polititzats.

La jugada de Sánchez és hàbil des del punt de vista tàctic. Els terminis són tan curts que impossibiliten que la contestació interna del PSOE (que existeix i va creixent) pugui articular un pols al seu lideratge. Les dretes no han pogut capitalitzar el seu triomf en les municipals perquè l’anunci de Sánchez l’ha eclipsat des del punt de vista comunicatiu. A més a més, la proximitat de les generals condiciona i fins i tot impedeix molts pactes que es donaven per descomptats –que li ho preguntin a Jaume Collboni.

Els socis de Sánchez durant aquesta legislatura (Podem, Sumar, Bildu i ERC) seran un cop més menystinguts davant d’un discurs que apel·larà a la concentració del vot útil en el PSOE per evitar el triomf de les dretes. Sánchez s’omplira la boca de trumpisme i bolsonarisme dia sí, dia també. El disseny electoral de la Transició, pensat per consagrar i protegir el bipartidisme, només deixarà lloc al PSOE, el PP i Vox a l’hora de repartir els escons de l’Espanya profunda, sobretot els districtes que assignen tres diputats.

Davant d’aquest panorama, què s’hi juga Catalunya en aquestes eleccions espanyoles? Malauradament, sigui quin sigui el resultat, el país té mala peça al teler. Un govern PP+Vox arribarà amb la missió divina de solucionar d’una vegada per totes l’anomalia catalana (els bascos són tota una altra història) i l’escola, la llengua, els mitjans propis i la cultura catalana en general seran assetjats i perseguits. Però un triomf del PSOE sota l’extorsió de “o jo o el caos”, tampoc serà una bona notícia per Catalunya. Si fins i tot necessitant els escons catalans Pedro Sánchez ha estafat i trolejat Catalunya com ha volgut, podem imaginar quin serà el seu capteniment si el pes específic dels partits catalans a Madrid és menor.

El tercer escenari és un govern en minoria del PP amb l’abstenció del PSOE, a hores d’ara una possibilitat ben plausible. No seria la primera vegada que la responsabilitat patriòtica produeix un resultat semblant, que tornaria a deixar Catalunya sense xarxa de protecció. El president Aragonès ha fet una crida a crear un front català que pugui plantar cara, però la situació política catalana és tan feble, tan fragmentada i amb tan poca confiança ciutadana, que no sembla que la proposta del president tingui gaire recorregut.