M. va nàixer bell com un Déu enmig d'un temps tenebrós, de polls, de por, de morts en el silenci que no es podien ni plorar ni anomenar. Per aquell temps, als afores d'Alzira, mares digníssimes, primes com esquelets i amb la mirada perduda, s'obrien de cames per un parell d'ous de gallina o per un remitjó de farina blanca. Mentre, al poble, regnava l'imperi de la moral. Ni una sola puta, ni un sol 'desviat', ni un sol roig... A molts d'ells i d'elles, de fet, ja feia uns quants anys que els havien carregat a un camió atrotinat i endut no se sap bé on per a matar-los.

M. va créixer bell com un Déu i la seva era una bellesa tan esponerosa que fins i tot es creia que ofenia totes les verges i tots els sants. Els xafogosos dies d'estiu, quan els xiquets baixaven al riu per a banyar-se totalment nus, la mare l'obligava a fer-ho amb uns pantalonets curts mentre el vigilava des de la riba. Els companys de joc, estranyats, reien dins l'aigua, innocentment, aquella ocurrència, sense entendre encara res.

Acabats de fer els vint, una parella de guàrdies civils el van descobrir en una discoteca de la costa entre centenars de molts altres joves de la comarca, exuberants xicotes franceses, alemanyes, holandeses, xicotes desinhibides que ballaven alegrement. De cop i volta, els guàrdies es van endur M. prometent-li que el guaririen del seu mal a hòsties. Aquella nit, li van jurar, sortiria de la caserna fet tot un home. L'endemà de la 'pedagògica' pallissa, M. se'n va anar a l'estranger d'on no va tornar fins que es va jubilar.

Sempre que arribava la festa del carrer a P. li encarregaven treure-li la lluentor al petit Sant Antoni que durant tot l'any vigilava els pecats del veïnat i se'n cuidava dels seus animals domèstics des de la seva fornícula, excavada en el més alt de la paret d'un forn calenta com l'infern. Només ell era capaç de treure els racons del santet amb aquella devoció, de guarnir el carrer amb aquella gràcia.

Ningú com ell sabia triar les flors, despenjar els cobertors als balcons, fer d'acòlit en la missa de campanya que se celebrava el dia gran. Tot ho feia amb un somriure d'orella a orella, corrent amunt i avall, sense deixar de bellugar descaradament el seu cul ben entatxonat dins d'uns jeans estrets i mig esgarrinxats. Com més feia el marieta més celebrat era per les velles del carrer que lluny de veure'l com una abominació de la natura, se l'estimaven com un regal del cel.

Elles només veien una xiqueta atrapada, per entremaliadures de la natura, en el cos d'un homenet ben ossat i musculat, amb la pell bruna com la d'un moro de cine. Els dissabtes a la nit, P. oblidava la seva veu aflautada, deixava de moure's com una ballarina embogida, es vestia com un senyor i cercava en la ciutat la vida que des de sempre el poble li havia negat. Així, durant anys, fins que un bon dia va desaparèixer per sempre més per no haver de vestir més vegades aquell puto sant, ni arreglar balcons, ni ser l'atracció de cap ritual.

T. sempre va treballar ajudant un tiet seu reparant motocicletes en un taller fosc com una caverna. Silenciós i obedient, s'esmunyia com un gat entre les motos desballestades, entre les bicicletes velles dels jornalers. Mai no es queixava de res. Sempre deia a tot que sí. Tot ho feia bé. Com sigui, els clients més suspicaços i malparits, veient-lo ja d'una certa edat i tan fi com era, sempre li preguntaven amb un mig somrís si no tenia cap xicota, si de cas es pensava quedar fadrí.

Ell callava amargament i continuava com si no res amb la seva feina. Un dia, en acabar, el tiet el va posar al descobert. O li jurava que no era un maricó de merda com afirmava mig poble o ja podia desaparèixer per sempre més. El tiet no va poder suportar la resposta. El va colpejar i el va deixar en el carrer després d'anys criant-se'l. T. va trigar molt temps a trobar una altra feina, en aprendre un altre ofici. Durant molt temps ningú no va saber d'ell. Fou el temps dels empestats, de la infecció mortal, del retorn del foc purificador, llàgrimes per Hudson, Mercury, Nureyev, per centenars de milers d'innocents...

Hi hagué un temps de por. Les ràtzies. Les detencions. Les violacions en una qualsevol cel·la de caserna. Els sanatoris amb els seus tractaments salvatges. La vergonya immensa. L'ombra de la creu i el tricorni en l'Espanya dels mascles. Un món que a poc a poc havíem quasi oblidat. Un món però que torna a guaitar entre les escletxes del passat per imposar-nos la tristor, l'atavisme, l'homenia de la tribu ridícula turmentada sempre pels secrets inconfessables, el terror dels sentiments contradictoris, la dissimulació i la repressió castradora.

Diuen els salvapàtries de torn que enfront de la bandera de l'arc de Sant Martí només hi pot haver la bandera d'Espanya, com d'orgull només pot haver-hi el que se sent per la pàtria. Quina pàtria? Titllen d'escàndol la celebració de la llibertat a la vista d'infants i d'adults posseïdors de no se sap ben bé quina consciència moral superior. Mig amenacen. Investiguen amb l'afany de l'inquisidor psicòpata totes les suposades 'desviacions'. Disfressats d'homenots ferotges volen fer por, devorar també els seus propis temors a descobrir vés a saber que dins de les seves closques elementals, entre les ombres de les seves cames.

Témer-los seria un greu error. Que ningú no torni, doncs, a la foscor de cap armari. Que ningú no se n'amagui de res. Que siguin ells, enmig de les tenebres de la nit, els que hagin de tornar a la gàbia del passat entotsolats, amargats pel seu propi fàstic, desfilant patriòticament.