Els meus pares són d'origen social humil. En un context normal, no s'haurien plantejat mai dur-me a una escola privada. Però resulta que vaig néixer el 1969, encara amb Franco al poder. I en aquell temps als col·legis públics s'ignorava la nostra llengua i la nostra història. Per una fantàstica casualitat de la vida, a casa meva van saber que hi havia unes escoles que aprofitaven les escletxes de finals del règim i oferien un regal insòlit als infants dels setanta: la possibilitat de créixer i educar-se en català. I els pares, que es deien "t'estimo" però s'enviaven cartes d'amor en castellà perquè no sabien escriure en la seva llengua, van voler-me donar allò que a ells els havien negat. Van ser molt valents, i van tenir clares les prioritats: l'educació dels fills estava per damunt de tot, i qualsevol sacrifici en aquest sentit pagava la pena. Les vacances d'estiu se'm feien molt llargues perquè no estiuejàvem enlloc, i els Reis Mags feien veure que no entenien la paraula "bicicleta", però el meu germà i jo vam rebre una educació esplèndida, arrelada al país on havíem nascut.
Tinc la sort immensa d'haver gaudit d'una immersió lingüística avant la lettre. Sense cap llei que l'avalés: quan venia un inspector, els mestres ens repartien fulls escrits en castellà (la llengua obligatòria de l'ensenyament, aleshores) i corrien a penjar a les parets les creus i els quadres del dictador que normalment criaven pols a les golfes.
El 1978 es va crear el Col·lectiu d'Escoles per l'Escola Pública Catalana. I el 1983 va començar la integració a la xarxa de la Generalitat dels centres que en formaven part. La meva escola va passar a ser pública l'1 d'abril del 1988. De nena em vaig fer un fart d'anar a manifestacions per reclamar una escola pública catalana de qualitat, però quan es va aconseguir l'objectiu jo ja era a la universitat.
En resum, que els pares em van haver de pagar una escola privada per garantir-me una educació en la meva llengua. Suposo que el ministre Wert, que és equànime com ell sol, trobarà perfectament raonable que ara els tornin fins a l'última pesseta d'aquella inversió.