Durant dècades, el Parlament de Catalunya ha estat aprovant declaracions de tota mena a favor del dret a l’autodeterminació. Els anys 1989, 1991, 1998, 1999, 2004, 2010, 2011 i 2012, sengles documents recollien aquella expressió, sovint acompanyada de la de “dret a decidir”. Un repàs a tots ells, però, evidencia que, amb un lèxic més o menys contundent, tot el que fan és recordar que Catalunya té la capacitat d’exercir aquell dret i que no hi renuncia. I para de comptar. No hi renuncia, però és evident que fins l’any passat no s’ha proposat exercir-lo de debò.

Quina va ser la reacció dels diferents governs espanyols d’aquells anys, enfront d’aitals declaracions? No tinc ara a mà les hemeroteques necessàries, però no cal ser gaire espavilat per deduir que es van fer un panxó de riure. Entre altres coses, perquè es tractava només de declaracions polítiques. I com molta gent s’està encarregant de recordar aquest dies, una declaració política no té efectes jurídics. Aleshores, per què la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament el mes de gener ha estat suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional? Ras i curt: perquè a Madrid no s’estan per punyetes. No els distreu que nosaltres perdem el temps elucubrant si el procés va de debò, o pontificant si el 2014 hi haurà o no hi haurà consulta. Ells saben que si Catalunya es proclama subjecte de sobirania, està marcant un punt de no retorn.

I aquí és on no podem badar. Entenc que el Parlament vulgui presentar al·legacions a la suspensió. Ens hem de carregar de raons –dit d’una altra manera, hem d’acumular “nos”- per guanyar legitimitat internacional. Si cal, hem de fer veure que una declaració política, que per definició no és ni legal ni il·legal sinó en tot cas al·legal, pot estar subjecta al corpus jurídic existent i, d’aquesta manera, entrar en el joc. Però hem de tenir present una cosa: tant li fa el que ens responguin. Tant li fa si, com tothom sap que faran, segueixen suspenent-nos, impugnant-nos, menystenint-nos. Si la Declaració de Sobirania era certa, si anàvem de debò, tot plegat no ens ha de fer ni fred ni calor.

És cert que el procés sobiranista es podia dur a terme igualment sense fer aquella declaració, però no ho és menys que haver-la fet ajuda a deixar les coses molt més clares. No és casualitat que molts dels nous estats hagin començat els seus processos amb un acte del mateix estil. Un cop fas saber al món que et consideres portador de sobirania política en primera persona, els passos que facis per legalitzar-la als ulls del mateix món adquireixen tot el sentit. Es diguin consell, comissió o el que calgui. Ets sobirà, tens dret a decidir, i has decidit que vols exercir-lo. El que no tindria cap sentit, el que resultaria del tot contradictori, és que et declaressis sobirà i quan un tercer et digués “no” fessis marxa enrere. Perquè si ets de debò sobirà, quina importància té que algú –per molt Madrid o molt Espanya que es digui- opini el contrari?

Sí, ja ho sé. Hi haurà qui dirà, qui diu, que això que estem fent és il·legal. Però a veure... és que algú creia que arribaríem fins el final sense haver comès cap il·legalitat? Des del punt de vista de les lleis espanyoles, vull dir. Potser sí que esperàvem que això no passés fins que arribés el moment final, el decisiu. Però Espanya ens ha vist a venir més aviat del que prevèiem, i per això suspèn el que teòricament no es pot suspendre. No obstant, si tenim clars els conceptes,  res no ens farà recular. Perquè el que ningú no podrà suspendre mai és el nostre anhel d’exercir la democràcia. I no podrà fer-ho perquè es tracta d’un anhel sustentat per la més bàsica de les lleis que mouen el món: la llibertat. Com deia, qüestió de conceptes...