El cantant canari dit Quevedo ha venut les entrades de vuit nits al Palau Sant Jordi (i vuit més al madrileny Movistar Arena) per a l’any que ve i, naturalment, això ha causat la indignació de molts amants de la bona música, dels melòmans i els ciutadans situats al cantó correcte de la història. Em confesso sorprès, no hauria dit pas que aquest xicot tingués aquest poder de convocatòria, però és ben cert que darrerament passen coses que no havíem vist mai.
Em continuen cridant l’atenció les acusacions a les promotores de jugar amb la gent amb la cantarella dels ‘sold outs’, d’alimentar la seva ansietat, de procurar-li necessitats fictícies, d’empènyer-la a desitjar coses tan sols perquè sent que si no les té es queda fora de la festa. El famós ‘FOMO’. Figura que tot plegat és una gran conspiració industrial en la qual el ciutadà mitjà, que no és més que un pobre beneit, un xitxarel·lo sense cap personalitat, es deixa intimidar i arrossegar pels ‘mantres’ del màrqueting, que li fa fer coses que en el fons de la seva ànima no voldria fer.
És clar que les promotores fan tot el possible perquè creguis que assistir al seu concert és una qüestió de vida o mort i, en general, no busquen tant l’enaltiment cultural de la societat com més aviat fer caixa. Sempre ha sigut així i ara hi ha més eines per perfeccionar l’acció. Escandalitzar-se és fins i tot entendridor, tot i que representa una mirada a la realitat força creativa i impròpia de certes edats.
D’altra banda, aquest comportament de la indústria es produeix en tots els àmbits de la vida comercial, és a dir, de la vida, i no noto que el to de la protesta i l’acusació s’apugi tant. El futbol seria el cas més aparatós. Amb la música, però, sempre flota una mena d’exigència moral que no s’observa en altres àmbits, en paral·lel a un tractament del públic com a víctima d’una conxorxa en la qual se l’acorrala perquè es deixi el sou en un parell d’entrades (o més).
L’aniquilació del concepte de responsabilitat individual és un dels mals del nostre temps. Hi ha una hipervictimització, una sobrecàrrega de greuges, a banda que a vegades es parla de la gent com si fos menor d’edat. Som en un punt en què cal dir obvietats tals com que la decisió de comprar una entrada correspon a qui tria el concert, entra a la web i hi fa la despesa, no pas d’una promotora, per molt invasiva que hagi estat la campanya i per molt antipàtic que ens sembli el seu joc de l’estrès.
I si s’estima més anar al Palau Sant Jordi que no pas a Salamandra o a Upload, ell sabrà per què: no em canso de dir que no havia estat mai tan fàcil com ara estar al dia de la programació de clubs i sales de petit aforament. Però, tot seguit, hom tria el que tria, i culpar-ne ‘el sistema’ lliga amb una noció infantívola de la vida.
Som persones fetes i dretes, representa. I si són tantes les que han comprat entrades per a un concert de Quevedo, potser no serà perquè són tots un ramat de bens sinó per altres raons que hauríem de procurar entendre si és que pretenem que la realitat no ens passi per damunt.