Sovint, els independentistes ens autoconvencem de les bondats de la independència i, de tant en tant, cacem algun despistat i el captem. I, més rarament, sorgeixen idees genials com la de les consultes independentistes, amb les quals, de cop, convencem un bon grapat d'escèptics més. Jordi Pujol i Artur Mas participen a la consulta barcelonina… i pam! Desenes de ciutadans més veuen com de fàcil seria contribuir a la llibertat del país. En cas d'un hipotètic referèndum d'independència vinculant, els partidaris del “sí” estem en forma; s'han entrenat i tenen uns líders visibles prou capacitats per convèncer la majoria de la població.

Ara bé… i els partidaris del “no”? Qui tenen? De l’acte unionista al teatre Goya, no sóc capaç de reconèixer cap líder que atregui les masses indecises... Paco Caja? Albert Rivera, que malgrat la seva gran oratòria, només suma tres diputats? Per tant, mirem Ebre enllà. José María Aznar no, per descomptat! Aznar fent campanya activa pel “no” seria recordar als dubtosos per què n'hi ha que volem la independència… Rajoy, tal com va tot, també va camí d'acumular les mateixes simpaties que el seu antecessor … Joan Carles I? No pensis en un elefant, que deia aquell...



Va, doncs, tornem a mirar Catalunya endins: Alícia Sánchez-Camacho té prou carisma? Celestino Corbacho, que fa temps va dir no-sé-què d'uns tancs? Montserrat Nebrera, que durant les consultes va fer campanya pel “no” com a divertimentto intel·lectual? Juan Rosell? Albert Boadella? Alejo Vidal-Quadras? Si Josep Antoni Duran i Lleida o algun catalanista del PSC –tipus Quim Nadal, per exemple- volguessin defensar el “no” amb la bandera del federalisme o el confederalisme..., de debò que estarien disposats a fer campanya amb tota aquesta tropa?



Qui queda? Fins fa quatre dies, el “no” podia tenir una esperança blanca: Carme Chacón. Sota el seu lideratge podia agrupar tant els catalans partidaris del federalisme com els espanyolistes convençuts. Ara ja no. Després d’una campanya sublim –en què se’n va anar a Olula del Río a proclamar que “no hi haurà cap altra cita més important a la meva agenda que Andalusia”-, i d’uns resultats tan lluents, no me l’acabo d’imaginar. Si més no, a curt termini. Si les eleccions es guanyen, entre d'altres motius, perquè els candidats transmeten una sèrie de valors que connecten amb la ciutadania, sobretot amb aquella més indecisa, quin “candidat” tenen els partidaris del “no” que la pugui convèncer?



President Mas: convoqui. Guanyarà.