Vivim en un Estat on els períodes de democràcia són menys nombrosos que els de dictadures o règims autoritaris. Això fa que tinguem una aversió atàvica al conflicte i que sacralitzem la unitat com un bé preuat a mantenir per sobre de qualsevol altra consideració.

Tanmateix, faríem bé de començar a acostumar-nos a les trifulgues habituals de qualsevol govern de coalició. Les èpoques del Dragon-Khan ens resulten llunyanes, però allà també hom trobava baralles, corones d'espines, viatges a Perpinyà i expulsions de consellers.

Només cal seguir el dia a dia de l'activitat política d'estat com Alemanya, Holanda, Bèlgica i molts altres per veure que el que passa al Parlament de Catalunya és allà el pa de cada dia. Encara més, fem-nos a la idea que haurem de conviure amb aquesta inestabilitat per molt de temps. Passi el que passi en les convocatòries electorals dels pròxims anys, a Catalunya cap dels partits independentistes podrà formar govern sense l'altre. 

Ara bé, que hàgim d'aprendre a l'inestabilitat inherent als governs de coalició i als parlaments fragmentats en molts grups, no vol dir que sigui fàcil d'entendre què està passant a Catalunya. Les dues visions contraposades al Parc de la Ciutadella produeixen els mateixos efectes, perquè els diputats presos o exiliats no poden assistir a les sessions.

Estem disposats a conviure amb les picabaralles i amb la tensió, però en la situació d'excepcionalitat que provoca la repressió de l'Estat, els ciutadans esperen quelcom més dels seus representats. Esperen que siguin capaços d'arribar a acords i que no saltin pels aires cada 24 hores. Sobretot, esperen que les grans diferències i discussions siguin per qüestions realment decisives per al desplegament de la república.

Sigui com sigui, comença una nova etapa al Parlament on els grups independentistes se sentiran més alliberats per defensar les seves posicions sense haver de sostenir el tòtem buit de la unitat –que no vol dir compartir objectius i estratègies. Això obre noves perspectives per sumar noves sensibilitats i explorar suports més transversals en funció de quines iniciatives es vulguin tirar endavant.

Un bon exemple és la proposa de la líder dels Comuns, Ada Colau, que els partits independentistes farien bé de considerar abans de rebutjar-la de ple. La idea d'assolir un acord transversal per aprovar els pressupostos catalans i de Barcelona, i de plantejar exigències compartides al PSOE per aprovar els de l'Estat, obre un panorama nou i divers per sortir de les trinxeres i explorar nous camins.