Entre apagades generals i conclaves vaticans que han monopolitzat l’atenció mediàtica, el temps polític va passant. Divendres de la setmana entrant es complirà un any i mig, 18 mesos, de la investidura de Pedro Sánchez amb els vots de Junts i ERC, justificats amb uns documents on constaven per escrit els compromisos del PSOE amb Catalunya per aquesta legislatura. El posterior acord entre ERC i el PSC per investir Salvador Illa feia encara més ambiciós el paquet, ja que els socialistes es comprometien a un sistema singular de concert econòmic on la Generalitat recaptaria el 100% dels impostos que paguem els catalans. Des d’aquesta columna vam defensar aquells acords i vam dir que, si es complien, significarien un salt endavant històric en l’autogovern. Si es complien.
De la lectura actual dels documents se’n dedueix que, de tots els compromisos, de moment el PSOE només n’ha complert dos: la llei d’amnistia s’ha aprovat al Congrés dels Diputats –però hi ha més policies que independentistes amnistiats i Puigdemont continua a Waterloo pel boicot dels jutges–, i el govern espanyol ha condonat el 20% del deute de la Generalitat amb el FLA. El català no és oficial a Europa ni se l’espera; el traspàs de Rodalies no només no ha començat sinó que s’està pervertint per l’entrada en joc dels sindicats de maquinistes; del nou sistema de finançament encara no se’n sap res; i la taula de diàleg a Suïssa sembla que serveix més per resoldre les periòdiques crisis de confiança entre Junts i PSOE al Congrés que no per parlar del fons del conflicte Catalunya-Espanya.
18 mesos són pràcticament el 40% de la legislatura, i això si és que Sánchez la porta fins al final. Com a president del govern té la potestat de dissoldre les Corts i convocar eleccions quan li sembli. No ho podem saber del cert, però és possible que ja haguem passat l’equador del mandat. Cal reconèixer que el que han de fer Junts i ERC no és fàcil. Sánchez és un triler, però també és cert que la percepció general a Catalunya és que un govern alternatiu de PP i Vox seria una catàstrofe per al país. Si l’independentisme fa caure el president espanyol per la dilació en el compliment dels compromisos, corre el risc de pagar-ne el preu a les urnes d’una manera encara més cruel que en les últimes convocatòries electorals. La caverna mediàtica crida que Sánchez és presoner dels independentistes. Però ves a saber, potser és a l’inrevés.