Al nou líder del PSC li ha faltat temps per oferir un pacte a Artur Mas. Semblava que tenia pressa per poder-se retratar al costat del president, com si necessités la foto per convèncer tothom –i creure-s’ho ell mateix- que el seu flamant càrrec va de debò.  Amb aquesta pressa, Pere Navarro adopta la imatge de cap de l’oposició “responsable” en temps difícils. Per a un dirigent nou i poc conegut entre la població, aquesta actitud li permet consolidar-se abans entre la ciutadania en general.

Navarro podria haver començat el mandat exercint d’oposició ras i curt. Potser presentant una bateria de propostes socialdemòcrates per sortir de la crisi. Una opció dirigida a les bases socialistes i a l’electorat que els vota perquè els considera un partit d’esquerres (potser és el que hauria fet algun dels candidats perdedors del congrés). En canvi, Navarro ha triat un altre escenari. No vol ser considerat massa combatiu i es presenta davant l’opinió pública “disposat a tirar del carro tots junts”, per fer servir el tòpic.  

Agafant aquest camí, el nou líder del PSC creu que els socialistes podran atribuir-se la paternitat compartida de les mesures que pactin amb el govern, i fins i tot podrien vendre la idea que estan aturant l’escalada neoliberal de Convergència i Unió. Ara que ja s’han fet moltes retallades. El temps dirà si aquesta actitud “responsable” ajuda els socialistes a sortir del pou o els eternitza com a partit complementari.

Ara, a curt termini, qui segur que en surt beneficiat de la foto és el president de la Generalitat. Presumir d’aquest diàleg més o menys estable amb el PSC li ofereix una esplèndida coartada per no aparèixer com a ostatge d’Alícia Sánchez-Camacho, que ja sabem que és una cosa que al president l’incomoda extraordinàriament. Cert és que ja té Esquerra com a possible alternativa de pacte, després de les insistents invitacions d’Oriol Junqueras. Però ja se sap que els republicans no solen estar ben vistos en molts ambients que freqüenten els membres del govern dels millors. En canvi, aquest nou PSC encapçalat per “un senyor de Terrassa”, és més assimilable.

Es multipliquen les opcions de geometria variable. Fins i tot hi pot haver combinacions de tres elements. Però no tinc molt clar que sigui possible l’equilibrisme permanent sense fer enfadar ningú. L’acció de govern pot recordar aquell joc en què els participants, damunt d’una tela amb cercles de colors diversos, han de fer postures inversemblants per tenir una mà tocant el cercle vermell, una altra el blau, un peu damunt del verd i l’altre aixecat en l’aire: és molt complicat aguantar-se dret.