“Y ahora van ustedes y montan las primarias”. Era el retret que feia fa dos dies Pepa Bueno als micròfons de la Ser a Miquel Iceta, primer secretari del PSC, que entrevistava després l’altra candidata Núria Parlon. A qui se li acut de muntar unes primàries ara, cosa que ocupa l’agenda i obliga al PSOE a convocar el seu comitè federal l’altre cap de setmana! Iceta va haver de recordar que el PSC ja tenia convocades les seves primàries fa una pila de setmanes, abans que els crítics del PSOE volguessin esbudellar el seu propi partit d’una manera poc elegant.

Però és clar com que el posicionament dels socialistes catalans tots aquests dies ha estat el de mosca seballonera, el del "no" a Rajoy és "no" a Rajoy, això encara els presenta com a més molestos. Perquè el que interessa de debò a Espanya és aplanar el camí al govern de Rajoy, i res d’experiments amb Podem i amb els independentistes. El govern Frankesteien es passeja de banda a banda de la Castellana. Qui serà el més apedaçat? El d’un Rajoy que ha vist com li aplanaven el camí, o aquest que no farà mai Sánchez, que no li han deixat ni explorar? Tot perquè el fantasma de la clatellada d’unes terceres eleccions és més fort que el de deixar governar un Rajoy que surt en boca de Correa ara que explica amb ets i uts que Gènova 13 era com casa seva i com alimentava els sobres de Bárcenas.

Però és que a més les primàries, el mecanisme de consulta a les bases, i si cal als simpatitzants és el que dóna força al decapitat Pedro Sànchez. Si es tornés a presentar, tornaria a guanyar, asseguren els propis socialistes. El problema dels partits o de qualsevol organització semblant és que amb això no n’hi ha pro, cal que el líder tingui també bona relació amb els dirigents territorials, i d’aquí plora la criatura. Els barons menystinguts han fet la revolta, capitanejats per un Felipe Gonzàlez més amoïnat pel seu amic Slim que no per l’evolució de la socialdemocràcia a Europa.

Sigui com sigui aquest dissabte sabrem qui dirigirà el PSC en un futur que té com a primera emergència l’abstenció davant Rajoy que busca la gestora del PSOE. És clar que potser aquest calze passarà de llarg si al final el que es necessita és només una abstenció limitada als 11 vots que es necessiten perquè Rajoy abandoni la provisionalitat.

Qui guanyarà? La renovació generacional? L’experiència municipal? El disputar terreny a Podem i els "comuns", que sembla el propòsit de Parlon? O l’experiència parlamentària i de partit? La que volia explorar la via canadenca? La que pot acollir en la tercera via els exconvergents i exunió desemparats? Un veterà que pugui encarar el previsible xoc amb el PSOE? Que pot ser el que aporti Iceta. Està per veure, perquè a més com passa amb la UE, qui guanyi s’haurà d’adaptar a la realitat.

Ara que l’últim CEO recomposa les intencions de vot, i que dona ales al PSC davant de Ciutadans, per bé que darrera dels "comuns", qui serà el candidat socialista les pròximes eleccions? Serà la mateixa persona que mani al partit? qui serà capaç de refer un relat federal que no topa només amb els populars, sinó amb bona part del PSOE que gestiona ara mateix el socialisme espanyol? “Y ahora van vds. y montan unas primarias!”.