No s’havia d’anar a la conferència de presidents. Bé per en Puigdemont. El càlcul cost-benefici es decanta clarament per l’absència. És una manera de dir que el problema és la crisi territorial i que la solució no és tornar a posar la cafetera al centre de la taula i apa, nois, a acordar alguna cosa. La crisi només es podria resoldre amb un pacte bilateral de singularitat, que és el que Rajoy ha deixar clar que no farà. Que no pot fer, de fet.

Ah, però s’hi pactarà el finançament…! La gràcia és que fins ara el finançament s’ha resolt amb una negociació bilateral: primer amb Felipe González, després a la taula del Majestic amb Aznar i finalment amb els eterns viatges d’Antoni Castells a can Solbes. Després, un cop pactat allò que es considerava acceptable, l’acord baixava a la taula col.lectiva de presidents i tots deien que volien el mateix. Ara el sistema sortirà d’una comissió d’experts: doncs és més útil tenir-hi el Guillem López Casasnovas que no pas dur en Puigdemont al club.

El problema continua sent el mateix: les comunitats autònomes no accepten la singularitat de Catalunya i no acceptaran tampoc rebre menys diners. Per això, sempre s’ha solucionat el tema amb l’aportació extra de l’Estat en pots diferents que enterbolien els càlculs. La crisi i la ministra Salgado van liquidar el pot que podia beneficiar Catalunya i les comunitats que paguen (els Països Catalans i Madrid). Com que les coses són així, la reunió de presidents no serveix per res. Només cal saber quants diners injectarà el senyor Montoro i com els volen repartir els experts. Faves comptades.

En prendrem nota, i tant que sí, i després nosaltres, a la nostra. Referendum o referendum, oi que era això?