Les eleccions probablement més transcendentals de la història del Parlament Europeu tornaran a ser les que menys mobilització ciutadana generaran, segons bona part dels sondejos. En aquest cas, es tracta d'un fenomen força generalitzat a la UE. Segons el CIS, hi ha un 10% més de persones que no saben si votaran en comparació amb les que van fer-ho a les darreres eleccions espanyoles. Una enquesta del CEO assenyalava, en la mateixa línia que només un 11% de la ciutadania mostrava "gran interès" per la política europea. Un 32% la seguia amb "bastant interès".
En les eleccions europees del 2019, va votar un 61% del cens, perd amunt de la mitjana, però va ser coincidint amb unes municipals. També a la resta de la UE, quan les europees van acompanyades d'uns altres comicis, la participació és més alta. En tot cas, la mitjana de participació de les que s'han fet des del 1987 ha estat a Espanya del 52%.
Quan es diu que aquestes seran unes eleccions més transcendents és perquè el context en què tenen lloc és del tot revolucionari. Per primera vegada, la majoria transversal que sol governar les institucions europees (democristians, socialistes, liberals) pot fer curt i es dona un ascens del bloc de dretes extremes que pot fer bascular la Unió a posicions molt reaccionàries. La pugna EUA-Xina pel domini comercial i tecnològic és màxima i la UE ha de contemplar, astorada, com la guerra assola un candidat a entrar a la Unió, envaït per Rússia.
A Brussel·les s'hauran de prendre decisions de fons, estratègiques. Sobre quina UE es vol (més obertura de fronteres o més regressió?), sobre les relacions amb Washington, sobre què fer davant el nou imperialisme rus, sobre els lligams que es volen tenir amb Pequín. No són àmbits de política exterior, sinó que definiran quin model de democràcia volem a Europa i quina societat volem bastir. I què estem disposats a fer per preservar-la. Acostumats a viure amb uns nivells acceptables de benestar i llibertats -tot i que alguns països no ho vam gaudir fins als anys setanta-, amb totes les contradiccions i desigualtats encara pendents, potser les societats han oblidat que res se'ls ha concedit graciosament.
L'elevada abstenció és un indici de tot allò que les elits europees no han aconseguit assolir: transmetre una mínima passió per la integració. No serà perquè la UE no hagi demostrat la seva utilitat. Ho va fer davant crisis enormes com la pandèmia i la inflació de preus de l'energia. Però l'extrema complexitat de la política continental, obligada sempre a equilibris gairebé impossibles, potser dificulta la seducció dels ciutadans.
En tot cas, la classe política no ha estat capaç de definir un futur europeu prou atractiu. Els partits espanyols han tornat a convertir les eleccions europees en un nou test per avaluar la correlació de forces a l'arena espanyola. El PSOE ha encetat la campanya amb una crisi diplomàtica amb l'Argentina, mentre el PP es passa tot el dia parlant de Begoña Gómez i només espera comptar els vots per si es llança a una moció de censura. Una part de la ciutadania troba poca èpica al projecte europeu i les elits han de recordar que va néixer precisament d'uns anys massa èpics com van ser la Segona Guerra Mundial. En un món que sembla precipitar-se cap a un horitzó desconegut, enyorarem aviat (i potser serà tard) l'Europa previsible.