"Hem començat la guerra freda". Aquesta va ser la frase amb la qual l'exconseller Comín es va referir a la relació entre JxCat i ERC la passada setmana a Prada de Conflent. Es miri com es miri, es tractava d'una metàfora hiperbòlica molt desafortunada. Com el lector sap, la guerra freda va consistir en un enfrontament entre Estats Units i la URSS que va marcar quasi tota la segona meitat del segle passat. Una rivalitat que no contemplava conflictes militars directes entre les dues superpotències militars, però que es fonamentava en una amenaça creuada que tenia en compte la possibilitat real de la destrucció mútua total. En fi, qui té boca s'equivoca.

Però no es va tractar d'un lapsus linguae. Va quedar clar que no quan Comín es va estendre explicant que abans americans i russos s'havien posat d'acord en guanyar la Segona Guerra Mundial. Com és lògic, aquesta comparació tan fora de lloc es va girar en contra del seu autor. I Comín es va sentir obligat a explicar-se. No va rectificar, però. Va dir que no se l'havia entès bé; que ho havia dit en sentit irònic. Un aclariment absurd. El DIEC defineix ironia com la "figura retòrica que consisteix a dir alguna cosa amb una expressió o un to que indueix a entendre el contrari d'allò que aparentment és dit". Així, doncs, què havia volgut dir Comín? Potser que JxCat i ERC han entrat en una fase de "pau calenta"? Potser en una pau freda? O en una guerra calenta? Misteri.

En realitat, Comín no havia parlat en sentit irònic. Com ja hem apuntat, havia parlat en sentit metafòric fent servir una imatge bèl·lica nefasta. L'altre missatge destacat de Comín va consistir a demanar que els partits siguin "meridianament clars" explicant com pensen assolir la independència. Era una manera d'introduir la intervenció de l'endemà de Puigdemont, també en el marc de la UCE. En la seva intervenció, l'expresident a l'exili va defensar "una confrontació intel·ligent amb Espanya". Naturalment, tota l'audiència donava per fet que no es busca una confrontació estúpida, ximple. Així, doncs, què significa exactament una confrontació intel·ligent amb Espanya ara i aquí? Nou misteri.

De fet, un misteri només formal. Literalment, l'expressió "confrontació intel·ligent" no significa res. D'aquest tipus d'expressions el teòric Ernesto Laclau en deia "significant buit". Una mena de concepte que no descriu res de forma concreta. Un concepte que evoca sentit sense descriure cap realitat. Quin significat evocava l'al·lusió a la confrontació intel·ligent en el context en què fou formulada? La resposta la trobem en la part precedent de la intervenció. La dedicada a desacreditar i impugnar la via del diàleg. El concepte "confrontació intel·ligent" adquireix sentit contraposat al del diàleg ximple, estèril. És a dir, davant la inutilitat del sit and talk que alguns defensen, cal apostar per la confrontació intel·ligent.

Fent aquesta contraposició, Puigdemont definia una dicotomia esquemàtica en termes de proposta de marc mental. Un marc mental pensat amb la voluntat de canalitzar el debat electoral entre JxCat i ERC. La disjuntiva que es presenta és molt clara. Com diria Comín, meridianament clara: cal escollir entre els partidaris del diàleg estèril i els partidaris de la confrontació intel·ligent; entre els que accepten la derrota i els del no surrender, no retreat; entre neoautonomistes i independentistes. En definitiva, entre rendició o èpica. Pensant estrictament en l'electorat independentista, un marc mental molt eficaç. Això sí, a condició que no el fem aterrar al més aviat aspre terreny de la realitat.

Passats quasi tres anys de l'1 d'octubre, què veiem quan intentem actualitzar la cartografia bàsica del procés sobiranista? Bàsicament tres coses. En primer lloc, que fins que l'opció independentista no superi de manera folgada i consistent el 50% de suport electoral ningú al món reconeixerà cap acte unilateral de sobirania. En segon lloc, que no es podrà guanyar aquesta legitimitat interna sense apostar amb determinació per l'escenari del diàleg i la negociació. Si aquest escenari fracassa -eventualitat perfectament previsible- l'atribució del fracàs no pot recaure mai en la part catalana. I, tercer, que la negociació serà lenta, que no prosperarà sense mobilització, i que no podrà avançar sense posar més en evidència les contradiccions del règim del 78.

Complementàriament, també veiem que la continuïtat del procés d'autodeterminació de Catalunya demana un doble diàleg per tal d'evitar una doble fractura. No només el diàleg amb l'Estat acceptat per la major part de la societat catalana. També un diàleg intern per trobar punts de consens que permetin reforçar la unitat civil catalana. L'enfortiment de la unitat civil catalana és la primera condició per fer possible la continuïtat del procés d'autodeterminació de Catalunya. Aquest doble diàleg intern i extern és la garantia per evitar la fractura del moviment independentista i, més important, la divisió del país. Per adreçar-se a tot el país, l'independentisme necessita tenir al cap tot el país.

Avui, la societat catalana es veu singularment estressada i amenaçada per la combinació de dues dinàmiques complexes: el conflicte de sobirania que l'enfronta a l'Estat, i la triple emergència sanitària, econòmica i social. Una situació gens fàcil. Per això mateix, els partits sobiranistes tenen l'obligació d'explicar clar i català, negre sobre blanc, quatre qüestions fonamentals: 1) com imaginen la independència de Catalunya en l'actual context internacional; 2) com conceben la continuïtat el procés d'autodeterminació; 3) com es vol acabar de fer front a la triple emergència sanitària, econòmica i social; 4) a partir de quines apostes i prioritats es pensa fer possible la reconstrucció econòmica i social. Jo recomanaria que comencin per les dues darreres. Encara que només sigui per una elemental qüestió d'empatia social.

El que menys necessita avui la política catalana és la proliferació de debats al voltant d'equívocs semàntics i "significats buits". Sobretot si amb aquestes ambigüitats i equívocs es pretén legitimar la causa de les llibertats nacionals. Els líders independentistes no haurien de perdre mai de vista que en tota cultura política democràtica la gent no està al servei de les grans idees abstractes. És tot just el contrari: els ideals democràtics de llibertat, solidaritat o justícia inspiren l'impuls de polítiques concretes al servei de la gent i amb la participació de la gent. El principi de "tot pel poble però sense el poble" és un principi absolutista o cesarista.