Des de l’1 d’octubre, la política catalana ha demostrat una capacitat realment sorprenent d’emmerdar-ho tot. D’aquell dia, on tot es veia tan clarament, ja només en queda la folklorització gravada a les plaques que donen nom a algunes places del país. Tot s’ha podrit tant que és molt probable que ja no sigui possible desplegar la república, però d’aquí a acceptar els nous marcs de l’autonomia – és a dir, de l’autonomia inexistent-, acceptant que el Parlament de Catalunya no pot escollir el president de la Generalitat i blanquejant la repressió fent com si res no passés, hi ha un tros.  

Les engrunes del que queda d’autonomia –si és que en queda alguna cosa- ja estan repartides. Menjadores i submenjadores garantides rere els mateixos fantasmes de sempre (la immersió està en perill!, cal recuperar les institucions!, la majoria independentista trontolla!). Cap poder real, cap nou objectiu després del fracàs estrepitós del mes d’octubre. “Recuperem les institucions i després ja ho veurem”, que en realitat vol dir “Recuperem els sous i ja ens inventarem una astúcia que pugui colar davant de l’electorat independentista”. I prohibit criticar, que hi ha gent a la presó. Gent que s’ha jugat la pell per la nostra llibertat, i tu què fas a part de queixar-te tant, vine un dia a fer llaços grocs, hauríem d’estar tots al carrer però és més còmode fer tuits des del sofà. Etcètera.

Amb la negativa d’investir Sánchez, els 4 diputats de la CUP posen de manifest ells solets que la campanya de JxCat va ser un frau. “Perquè torni el president cal votar el president” (espot electoral de JxCat), “El nostre candidat és el president avui i serà el president sempre. El que no farem és anar canviant d’opinió a mesura que van passant les coses” (Elsa Artadi) i un llarg etcètera de despropòsits que trobaran en la proposta d’investir Jordi Sànchez una nova jugada mestra encaminada a dur Llarena a prevaricar. El vell aforisme “De jugada mestra en jugada mestra fins a la derrota final” tindria sentit si no fos perquè la derrota ja s’ha produït i una bona part de l’independentisme continua preferint l’engany.

Lluny d’exigir explicacions a JxCat, no trigarem a veure independentistes culpant la CUP de perpetuar l’aplicació de l’article 155. No passa res. Sempre podran castigar-la novament a les urnes i tornar a votar restitució, a veure quina una s’inventarien. Almenys aquesta vegada les eleccions no les convocaria el govern espanyol perquè sí, i potser faríem una mica més net. Amb l’excusa que votar no ens ha de fer por van accedir a presentar-se a unes eleccions il·legalment convocades. Ara, qui té por de les urnes? La Generalitat estarà buida de poder per sempre més, JxCat i ERC han oblidat per complet el mandat de l’1 d’octubre i la repressió no s’atura. No hi ha res a perdre, i l’únic que es pot fer és mantenir la ferida oberta. Perquè en aquest procés es podia guanyar o es podia perdre, però no crec que l’independentisme es pugui permetre perdre mentre a l’estat espanyol tot li surt gratis.