El dia 12 de març va tenir lloc a l’Ateneu de Barcelona un acte d’homenatge a Miquel Caminal, que va morir l’any passat i que fou  catedràtic de Ciència Política de la UB, militant del PSUC i ICV, estudiós del fundador del PSUC, Joan Comorera, i un dels millors experts del país en federalisme.

En l’inici de l’acte Jordi Casassas, president de l’Ateneu, va voler contraposar l’homenatge a Caminal a un altre acte que s’havia celebrat al mateix lloc el dia abans, organitzat per Federalistes d’Esquerres i que havia reunit a Miquel Iceta, del PSC, i Albert Rivera, de Ciutadans. Casassas va ressaltar les diferències de contingut entre els dos esdeveniments, tot i que tots dos tenien relació, en principi, amb el federalisme.

Federalistes d’Esquerres havia convidat al PSC, C’s, ICV i UDC a parlar de federalisme. Iniciativa i Unió varen declinar la invitació amb l’argument que no volien reconèixer  com a federalista a un polític descaradament centralista com l’Albert Rivera. De fet, l’acte s’inscriu en una operació d’estat d’àmplia volada que pretén presentar Rivera com un demòcrata fins i tot progressista i que en relació a temes territorials abraçaria un federalisme moderat. L’operació gaudeix del suport de molts mitjans, començant pels de comunicació, i està aconseguint que hi hagi qui s’empassi que Ciutadans és un partit progressista que vol regenerar Espanya i que vol millorar les relacions entre Catalunya i l’Estat. Ningú mitjanament informat s’ho pot creure. Ciutadans va néixer per combatre la normalització del català i destil·la odi contra la nostra llengua. Ha esdevingut un defensor aferrissat del centralisme i de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut votat pel poble català. I el seu regeneracionisme acaba quan nega a Catalunya el dret a decidir democràticament el seu futur. I de vegades s’oblida que C’s va portar al Parlament la proposta de privar als immigrants sense papers d’atenció mèdica, i que va abandonar l’hemicicle al costat del PP el dia que s’anava a votar la condemna del franquisme. C’s és un partit de dretes, molt de dretes, com ho son els orígens polítics de l’Albert Rivera; i és una força tan centralista que tractar-la de federalista suposa un insult per a tots els que han cregut en un possible desenvolupament en sentit federal de la Constitució de 1978, començant per en Jordi Solè Tura, a qui de vegades s’atreveixen a citar de forma impúdica. La visió de l’Albert Rivera sobre la Constitució és molt més propera a la que defensava Manuel Fraga Iribarne.

Per què doncs Federalistes d’Esquerres convida Albert Rivera a parlar de federalisme? La resposta ens la donava uns dies després Joaquim Coll, un dels ideòlegs de l’actual i disminuït PSC, i un dels impulsors de l’entitat organitzadora. Escrivia Coll al Periódico: “El més rellevant és que el nivell de coincidència entre el dirigent socialista i el de Ciutadans va ser altíssim en fons i formes”. Si a algú li quedava algun tipus de dubte d’on se situa el PSC oficial en el debat nacional en pot tenir prou amb la definició d’en Coll: altíssima coincidència amb Ciutadans. Però Coll acaba l’article amb una conclusió rellevant: “Hauria d’obrir-se un horitzó de col·laboració entre PSC i C’s en la recerca d’una alternativa de govern a Catalunya”. Heus aquí el motiu de l’acte de Federalistes d’Esquerres: propiciar una aliança entre PSC i C’s, que alguns alcaldes socialistes de l’àrea metropolitana de Barcelona ja veuen com el darrer recurs per a intentar continuar a l’alcaldia.

El “federalisme” del PSC i C’s és prou conegut: disset comunitats autònomes convertides en disset “estats federats”, sense reconeixement de cap sobirania que no sigui l’espanyola, negant el dret a la secessió encara que el vulgui exercir una majoria de la població d’un territori, oposant-se a la definició de l’Estat espanyol com a plurinacional, “clarificant” les competències per sota del que feia l’Estatut del 2006, mantenint el sistema actual de finançament amb petits retocs, i impulsant una reforma del Senat del tot incerta ja que la Cambra Alta assegura el control polític de moltes províncies a PP i PSOE.

En l’acte de l’endemà va quedar clar que el màxim estudiós del federalisme a casa nostra estava en les antípodes d’aquestes polítiques. La Fundació Nous Horitzons i la Fundació Cipriano Garcia varen repartir el darrer text de Miquel Caminal que han reeditat. Escrit en castellà es titula “Trilogia federal: tres cartas de un federalista catalán”. Caminal desenvolupa en aquest document la seva teoria sobre un federalisme basat en la igualtat de tracte i el reconeixement de la sobirania de cada part. I escriu: “ ¿tan complicat és entendre que la unió voluntària tan sols  és possible si es produeix un igual reconeixement per a tots amb la seva identitat d’origen?”. Aposta per “un desenvolupament del principi federal a la Unió Europea  perquè és la única forma de frenar l’avenç dels ultranacionalismes a la majoria dels estats europeus”. I adverteix que “un federalista que assumeix un contracte desigual o de submissió no és tal. Ans al contrari, ha de contemplar l’opció de la independència o secessió quan no és possible un pacte federal en condicions de llibertat i igualtat”. Quina lliçó: per a tothom. Perquè als sobiranistes ens recorda que “el legítim exercici de l’autodeterminació no té una altra via que la consulta democràtica de tota la ciutadania”.

Vivim uns moments en els que és fàcil pervertir els conceptes. Per això el PSC, C’s i Federalistes d’Esquerres farien bé de reconèixer que no son realment federalistes, si més no segons la definició que en feia Miquel Caminal. Potser per això ni Iceta, ni Rivera ni Coll no eren a l’homenatge a Caminal a l’Ateneu. Potser per no haver d’escoltar el final del seu text: “Només una rectificació radical i profunda dels plantejaments del nacionalisme espanyol podria canviar les coses i reobrir un escenari d’entesa i concòrdia federal. No sembla que això pugui passar. En aquest cas la ruptura es fa inevitable i a la nació catalana, sempre oberta a l’acord i a la convivència amb els altre pobles hispànics, no li queda més remei que iniciar el seu propi camí, navegar pel seu compte i esperar que la seva voluntat d’autodeterminació sigui respectada i no ofegada per la força”.

Quina paradoxa: el “federalisme” conservador d’Iceta i Rivera porta a que res no canviï; el federalisme pluralista de Miquel Caminal desemboca, si els partits espanyols no mouen fitxa, en la reivindicació de la independència.