Barcelona ja està en plena precampanya electoral. Aïllada la incògnita de Xavier Trias, que aquesta setmana ha confirmat formalment la seva candidatura, totes les grans formacions municipals tenen ja el seu alcaldable i han engegat la maquinària partidària de cara a la que serà la gran pugna per Barcelona. Un bullici preelectoral que contrasta amb la manca, per ara, de discurs fort sobre el model de ciutat. 

Els respectius caps de cartell busquen sense embuts el cos a cos amb els rivals i intenten presentar-se com a alternativa respecte a qui apareix com a principal contrincant a abatre. Ernest Maragall versus Jaume Collboni, Trias envers Ada Colau. L'exalcalde ja ha deixat clar que en cap cas pactarà amb l'alcaldessa, i des de l'entorn de Colau han saludat l'aterratge de Trias buscant el contrast entre la ciutat "progressista" i la "neoliberal". 

La dialèctica entorn la Barcelona "bruta i insegura" de Colau i l'aposta per una ciutat "segura i neta" amenaça de contaminar el pols electoral i pot difuminar un veritable debat sobre Barcelona, més necessari que mai i que hauria de defugir visions monocolors. De moment, ja s'ha reobert el pols sobre el tramvia. Alhora, que el partidisme pren volada ho ha demostrat els darrers dies el desmarcatge del PSC respecte a les superilles, sent un soci del govern de l'alcaldessa. 

La Barcelona sorgida dels Jocs i de l'era maragalliana ha rebut crítiques des de sectors diversos, però realment mai ha tingut al davant una visió alternativa. Ho van demostrar les contínues derrotes dels candidats de CiU davant els alcaldes socialistes i, després, el canvi suau que va suposar Trias quan finalment CiU va assaborir el govern del cap i casal. Més tard, el triomf dels comuns van semblar assajar una esmena a la totalitat que la gestió del dia a dia ha rebaixat, mostrant-ne les limitacions. Com s'ha vist en les dificultats d'entomar el problema de l'habitatge i les divergències sobre mobilitat.

Hi ha una altra visió de ciutat enfront del "model Barcelona"? Més enllà dels deures d'una gestió eficaç, exigibles a tot administrador públic, cal reclamar als alcaldables que ens expliquin la seva Barcelona, que dibuixin el seu projecte amb detall. En aquest sentit, enfocar els missatges només enfront la gestió que ha dut a terme Ada Colau -amb els seus aspectes positius i unes innegables mancances- pot ser també una manera de fugir d'estudi.  

És sostenible realment un patró de creixement que no aposti prioritàriament pels sectors turístic i de serveis? Com ha d'entomar la ciutat la pèrdua de talent jove? Hi ha una altra política possible d'habitatge que no el deixi totalment en mans del mercat? Com ha de respondre el poder local a les noves marginalitats, com el creixent problema de la soledat? Com es construeix la ciutat com a espai per conviure, per tenir cura de la seva gent? Quin ha de ser el vincle de Barcelona amb l'estat? Temes aquests que cal confiar que seran presents en el debat que s'acosta.