"A partir d'ara, no vull que RAC1 faci cap més aniversari. RAC1 es quedarà sempre als 15 anys. Ja no ens farem grans". Aquesta frase té un autor material, que ara mateix no puc revelar. Una persona d'alta capacitat d'influència sobre l'emissora. I, com es dedueix, la va pronunciar fa cinc anys, el 2015. Sincerament, sempre vaig pensar que era una collonada.

Abans de saber que una pandèmia mundial desconnectaria les nostres vides del que fins fa un mes i mig era la més ordinària de les quotidianitats, RAC1 es preparava per celebrar el seu 20è aniversari, sense amagar cap número de la seva edat. De forma tristament profètica ens persegueix la sentència del 2015. Efectivament, RAC1 no podrà celebrar aquest aniversari com esperàvem. En general, no queda pràcticament res del que esperàvem i imaginàvem tots plegats fa només 50 dies. Per a qualsevol celebració, inclosa la dels 20, aquest any 20 ens deixa una mala versió de la primavera.

Fa dies que rumio en aquella frase. Penso si potser, ben mirat, l'autor tenia raó. Venia a dir que seria nefast per RAC1 admetre que el temps també l'afecta. I que, si això és així, cada any passat seria un cop de roc contra la idea amb què va néixer: una ràdio jove, i per definició, esbojarrada, desacomplexada. Imprevisible. Es pot ser jove per sempre? És probablement el repte més gran que tenen per davant els capitans del vaixell durant els pròxims anys. Mantenir-ne l'esperit original.

RAC1 mai ha estat ben bé una ràdio. Ha estat, en general, una tribu. Recordo que el dia que m'hi vaig incorporar, l'1 d'Octubre del 2007, fa 13 anys. El llavors cap d'informatius, Isaac Salvatierra, em va tancar en un despatx i em va mostrar unes diapositives. "Fixa't-hi, segons les enquestes, som la ràdio de referència informativa pels catalans de 25-35 anys. Tu en tens 22. El que t'interessa i et preocupa segur que és el mateix que als nostres oients". En aquell moment ens sentíem còmodes en aquesta idea d'una ràdio feta per i per a gent d'entre 20 i 40 anys. Ràpida, impulsiva, altament imperfecta... fins a cert punt, immadura. I gaudíem veient com creixia una relació molt curiosa no només entre la ràdio i els oients sinó entre els oients entre ells. Era l'època del boca orella, quan érem el secret més ben guardat del país. Els treballadors hi militàvem. Els oients s'enorgullien d'haver-nos descobert abans que ningú.

La tardor del 2007, el primer cop que vaig trepitjar RAC1, el quadre era aquest: érem la 3a ràdio de Catalunya. Escassament 300.000 oients. Ens distanciava tot un món de la SER, que era la segona amb 470.000. I ens separava una galàxia de Catalunya Ràdio, el mastodont invencible de l'altra banda de la Diagonal, amb prop de 550.000 oients. Gairebé el doble. Però la tendència no enganyava. Ja érem molts els oients que havíem anat descobrint el genial Minoria Absoluta, cada migdia. Ens havíem emocionat amb els gols d'Eto'o i Belletti a la Champions de Paris el 2006, narrats pel Joan Maria Pou. Havíem descobert un món meravellós cada nit al Tu Diràs del Basté i havíem acompanyat el Clapés en el seu salt cap a les tardes de RAC1. 1 any i mig després, RAC1 era líder. 

Una ràdio és, sobretot, una il·lusió. En un sentit ampli. És un truc d'il·lusionista. Un joc de mans que es construeix, precisament, com tots els jocs, a dues bandes. A un cantó, qui fa veure que edifica universos amb poc més que un micròfon. A l'altre, qui entoma el joc i s'hi submergeix. I al final del truc, tot s'esfuma i en queda poc més que el record. O bé, avui dia, un podcast que difícilment li fa justícia al truc original. En el cas de RAC1 el truc és dels més difícils que pot fer una ràdio: crear un so reconeixible. És una emissora identificable en pocs segons en qualsevol moment del dia, de dilluns a diumenge. Per això, els oients que anaven descobrint alguna de les franges es van anar integrant a la resta de la programació d'una forma natural. 

23 d'abril del 2009. El dia que RAC1 va fer història i es va convertir en la primera ràdio privada en català líder d'audiència. 469.000 oients. Un any després ja eren 564.000. Avui, una dècada més tard en són més de 900.000, en un ascens mai vist a la ràdio d'aquest país i que sens dubte ha beneficiat el consum de ràdio, i per tant, la salut ja de per sí boníssima de la tradició radiofònica catalana.

Avui RAC1 ja forma part de la història emocional d'una part del nostre país. És una història d'èxit en tots els aspectes: de país, de llengua, d'indústria audiovisual. Ha creat una escola pròpia, ha transformat en molts aspectes el llenguatge i el ritme radiofònic i ha esbotzat desenes de teories sobre el que era possible i el que no ho era en el mercat audiovisual català. De fet, tinc la convicció que encara està per escriure el relat que mereix l'aparició de RAC1 avui fa 20 anys.

Avui, que RAC1 fa 20 anys, es continua emetent, en bona part, des de casa. A ningú li estranya tampoc que avui el so sigui sovint com si emetéssim des d'un pot de iogurt. Perquè la perfecció del so mai ha estat, sortosament, la característica principal de la ràdio. Com tampoc ho ha estat angular la veu, o estructurar la programació de forma absolutament estricta. El secret de RAC1 continua sent la normalitat. Que vol dir proximitat. Que vol dir companyia. 

Si la ràdio sobreviu els pròxims anys serà perquè, malgrat ser una mena de rèmora centenària continua deliciosament vigent, perquè continuem necessitant companyia. Mentrestant, em seguiré trencant el cap: RAC1 pot fer-se gran o ha de seguir sent jove?