Molt sovint s’acusa als defensors del procés d’autodeterminació de ser emocionals. S’associa independentisme i nacionalisme, i això últim a emocions. El fet, però, és que no són pocs els independentistes que no es consideren nacionalistes i que se senten incòmodes quan se’ls titlla d’això. A més a més, si ens mirem la qüestió amb detall, podem observar que els arguments en contra del procés estan molt sovint plens d’emotivitat i sentiments que també podrien ser titllats de nacionalistes i que, curiosament, són molt menys sovint verbalitzats com a tals.

Per exemple, hi ha gent que diu que no vol la independència si no se li assegura que amb la independència canviarà tot. És a dir, que a la Catalunya independent no hi haurà pobresa, deute, desigualtat o polítiques nacionalistes. A mi, personalment, em sembla molt bé voler tot això. Però això no treu que aquest raonament sigui fal·laç. I és que tot el que se li demana a una Catalunya independent no se li demana a un Estat espanyol o a una Catalunya no independent. Des del meu punt de vista, aquest tipus de raonament que evidencia un biaix cap a l’status quo, que està probablement lligat a emocions i a sentiments de pertinença a Espanya.

Malgrat ser probablement inconscients, aquestes emocions tenen conseqüències rellevants. Deixeu-me que us posi un exemple una mica simple. Imagineu que una amiga m’explica que té dubtes sobre si es vol separar del seu xicot perquè no és feliç en l’actual relació i que, de fet, s’ha enamorat d’un altre noi. I també em diu "només deixaré a en Pep per en Pau si en Pau m’assegura que seré feliç cada dia del món amb ell". Davant d’això jo li diria que el que realment vol és estar amb en Pep. I això que jo ja ho veig que amb en Pep no tenen química i que està molt més radiant i feliç amb en Pau, però m’adono que situa el llistó de tal manera que en Pau no el podrà superar mai i això l’obliga a quedar-se amb en Pep. La meva amiga segurament té por perquè les separacions són difícils (en Pep li farà retrets, s’haurà de canviar de pis, hauran de repartir-se els mobles, els discs i els llibres, etc.). I perquè, és obvi, té sentiments cap a en Pep, ja que al cap i a la fi fa deu anys que viuen junts, han compartit moltes coses, tenen amics comú i fa anys que passen les festes de Nadal a casa de les famílies mútues. El trist de la història és que aquest sentiment de pertanyença a en Pep, combinats amb la por, fan que la meva amiga no trii el que és objectivament millor per ella, que és deixar a en Pep i anar-se’n amb en Pau amb qui les coses –malgrat no ser sempre de color de rosa- li anirien molt millor.

Tornant a la política, el problema general del biaix cap a l’status quo és que genera resultats que poden resultar subòptims per als ciutadans mateixos. Renunciar d’entrada a la possibilitat d’ estar en una millor situació només perquè no es té la certesa que en aquest escenari les coses no seran perfectes porta a decisions incorrectes des d’un punt de vista purament racional. Racionalment hauriem de ser favorables al canvi si aquest implica que les coses seran marginalment (i no superlativament) superiors a la situació de partida.

I tornant a la qüestió independentista, és sorprenent que el biaix cap a l’status quo sigui tan comú entre grans capes de les esquerres catalanes. D’una banda, perquè tradicionalment han estat les dretes i no les esquerres qui han estat favorables al manteniment de l’status quo. De l’altra, perquè -segons dades del Baròmetre del CIS de Gener de 2013- el votant medià català se situa un punt a l’esquerra del votant medià espanyol (incloent i exloent Catalunya), cosa que significa que les persones d’esquerres veurien com les polítiques s’aproximen més al seu punt ideal en un Estat català que no pas en un Estat espanyol. Són probablement els lligams emocionals amb Espanya, combinats amb la por de la separació, els que fan que aquestes persones d’esquerres adoptin la posició conservadora de dir "o una Catalunya de color de rosa, o l’Espanya a la qual estem."

No podem jutjar a la gent per les seves preferències polítiques. Mai no jutjaria als catalans que no volen deixar de formar part d’Espanya, igual que no jutjaria als que volen la independència (la part bonica de fer un referèndum seria, per cert, saber quants són uns i altres). Però sí jutjo (i condemno) l’ús selectiu de les paraules "emocions" i "nacionalisme" en un context en que molt sovint aquells qui no volen el referèndum ni la independència no ho volen, senzillament, per raons que disten de ser racionals.