Venim (i vivim en) d’una tradició política basada en la “raó d’estat” que valora, per sobre de tot, l’acció pràctica del poder i, massa sovint, també els interessos particulars dels governants. Crec que aquesta és una raó bàsica de la crisi actual de la política i dels polítics. La superació d’aquesta situació requereix radicalitat democràtica. Implica que la política i els polítics primin la transparència, la participació real, el treball pel bé comú i al servei de la justícia, la llibertat i la fraternitat/solidaritat.

A l’Estat espanyol, i també en part a Catalunya, ha estat molt important la tradició francesa a l’hora de fer política. Així, a partir de la Revolució Francesa, s’ha parlat de la tradició jacobina, la doctrina i la pràctica política de centralització política i administrativa d’un estat. També es pot anomenar centralisme o una concepció centralitzadora de l’estat, fent de la capital (París, Madrid, Barcelona (?)) el lloc essencial de l'exercici del poder. Al mateix temps, s’ha donat una gran importància a les fortes personalitats polítiques, com ara Richelieu, Mazzarino, Fouché, Napoleó, per exemple, que han fet del centralisme i de la raó d’estat els principals leitmotiv de la política.

Des d’aquesta perspectiva el poder és un instrument i els governants uns professionals del poder. La política es converteix en la cerca de l’eficàcia en la gestió. Es transforma en una tècnica per gestionar els errors dels altres –i evitar els errors propis- tot convertint-los en oportunitats de les que el polític es pugui aprofitar. Des d’aquest punt de vista la política significa control i autocontrol, secretisme, cautela, astúcia, adaptació, silenci enfront de l’excés de parlera, teatralitat, artificialitat. Segons el Cardenal Mazzarino “els polítics redueixen a dues màximes el seu ofici: simula i dissimula; o també: coneix-te a tu mateix i coneix els altres”. En aquesta línia el que justifica les accions dels polítics és el bon ús (l’eficàcia) del poder i no la seva legitimitat. Es tracta, segons aquesta visió, d’aprofitar la naturalesa dels humans, egoïsta i plena de pors, per posar-la al servei de l’eficàcia del govern i sovint també dels interessos dels governants. Per aconseguir-ho es pot fer ús, si cal, del control social i de la manipulació civil i dels sentiments humans. El realisme polític i la raó d’estat ho justifiquen.

Si pensem en com actuen una gran part dels polítics catalans i espanyols, i dels països que han begut d’aquesta tradició, veurem que no s’aparta massa del que acabem de descriure. I això val pels de dretes i els d’esquerres, pels espanyolistes i pels catalanistes. És un comportament transversal a molts polítics i que contribueix enormement, crec, al desprestigi de la política i dels polítics i a la desafecció creixent de molts ciutadans i ciutadanes. La qüestió és: hi ha alternativa a aquesta manera de fer política? Ja sabem que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics que coneixem però, evidentment, hi ha altres tradicions i cultures polítiques diferents de la que hem descrit. Per no anar tant lluny, en tots els sentits, com a les tradicions xinesa o musulmana per exemple, ens podem fixar en alguns exemples del mon occidental democràtic: des del sistema de pesos i contrapesos dels països anglosaxons a les cultures polítiques lligades a l’ètica del protestantisme, en paraules de Max Weber, dels països del nord d’Europa.

La superació de la política del realisme polític i la raó d’estat requereix radicalitat democràtica. Implica que la política i els polítics prioritzin la transparència, la participació real, el bon govern amb una separació de poders adequada i estricte, el govern de la llei universal i no arbitrària, el respecte a la ciutadania, el treball pel bé comú i al servei de la justícia (garantir condicions de vida dignes i igualtat de drets civils, polítics, econòmics i socials), la llibertat i la fraternitat/solidaritat. Un esforç en posar a la pràctica aquests valors reivindicaria i donaria prestigi a les persones, doctrines i moviments que es dediquen a la cosa pública.