El “canvi de rasant”, seguint la vella terminologia de Jordi Pujol, que acaba de concretar del tot Artur Mas ha estat saludat pels de la protesta habitual com “una baixada de pantalons”. Una divisa que algun valent hauria d’haver portat empancartada aquesta setmana a la plaça de Sant Jaume mentre centenars de farmacèutics demanaven els endarreriments preceptius. Agradi o no agradi –que no hauria d’agradar gens- la capacitat de maniobra financera de la Generalitat és inversament proporcionals als anhels de llibertat nacional de la majoria dels catalans. Per tant, que Mas entengui que s’ha entendre amb Mariano Rajoy entra dins la lògica més estricta i descarnada.

Però n’hi ha que no veuen que això no depèn només del president de la Generalitat. N’hi ha que no veuen res. Artur Mas es podia haver embeinat tots els seus processos i les seves transicions sense aconseguir creuar el llindar del palau de la Moncloa. Calia també la distensió de l’altra part. I aquesta és la pregunta angular: per què ha canviat d’actitud Mariano Rajoy? Només fa unes setmanes la intransigència del govern espanyol i de les institucions de l’Estat s’equiparava a la de la premsa neofalangista madrilenya. A Madrid volien el cap de Mas perquè entenien que calia decapitar el moviment sobiranista deixant-lo en mans dels extrems. Convergència i Unió hi aporten la majoria social i una part determinant de la credibilitat internacional.

Per què, doncs, Rajoy ha canviat també de rasant? No en tenia cap necessitat. Donar oxigen al díscol Mas no entrava dins les seves prioritats immediates. La resposta està en el sud. Catalunya ha tancat el dèficit del 2012 amb un 1,96 per cent del PIB. Gairebé mig punt per sobre de l’objectiu que havia marcat el govern de l’Estat. Però per sobre també d’aquesta contenció obligada despunten molt més el País Valencià (3,5 per cent) i Múrcia (3,02). Són dos territoris governats pel Partit Popular, que han doblat el llistó. I encara per sobre hi ha les Balears (1,83 per cent) i Castella-la Manxa (1,53 per cent). El cas més dramàtic és el de la Generalitat Valenciana, que ha alertat que, si el govern de l’Estat no pren mesures dràstiques immediates, deixarà de pagar fins i tot els sous dels funcionaris. Si els farmacèutics catalans protesten, els valencians haurien d’assaltar les dependències del seu govern, perquè fa molts més mesos que no cobren. Els aparadors dels seus establiments semblen funeràries plenes d’esqueles.

Mariano Rajoy ha de resoldre els seus problemes. Els problemes del PP. A València i a Múrcia. Ha de repercutir sobre les dites comunitats el nou marge de dèficit que li regali Brussel·les, potser també hi ha d’aplicar criteris diferents segons cada cas i ha de dotar amb molta més força el Fons de Liquiditat Autonòmic si vol evitar la bancarrota valenciana. No fa cap favor a ningú. Se’l fa ell. No és comprensiu amb les demandes dels catalans. Les ha de contestar perquè ha de resoldre les pròpies i no pot quedar en evidència total. Ningú, doncs, no s’abaixa els pantalons. Tothom s’apedaça el cul. Els farmacèutics valencians salvaran els catalans. Qui ho havia de dir.