El Pacte Nacional pel Referèndum ha fet la seva feina. Ha exhibit el tresor de la unitat entorn la consulta -un valor que hauria d’acompanyar els següents passos del sobiranisme, com bé va dir divendres Joan Ignasi Elena- i ha evidenciat l’ampli suport del carrer a l’exercici del dret a decidir. Ara li pertoca arrenglerar-se amb el Govern en el nou capítol del procés, que passa per constatar l’enèsim cop de porta de l’Estat a la petició del referèndum acordat. Es tracta de carregar-se de raons abans d’emprendre el camí de la votació unilateral, un escenari del qual ja no en reneguen els "comuns", disposats a apel·lar a la Comissió de Venècia, conscients que la paret intransigent del govern espanyol continua sense esquerdar-se. Perquè la proposta de Mariano Rajoy a Carles Puigdemont d’explicar-se al Congrés -verbalitzada per Soraya Sáenz de Santamaría- no és res més que una trampa. El PP vol posar pausa al calendari i obtenir la fotografia d’una derrota de l’independentisme en seu parlamentària.

Ara resulta que al Congrés s’hi pot debatre de la independència mentre que al Parlament és un exercici il·legal penat amb querelles. A la cambra baixa espanyola és possible discutir del plet català perquè és la cambra en la qual ostenta majoria el bloc constitucionalista. Ja ho van poder comprovar Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera el 2014, quan van demanar que es transferís a la Generalitat, encara que fos de forma puntual, la competència per fer referèndums no vinculants. Hi buscaven solucions per poder celebrar el 9-N i van rebre un "no" ben sorollós. El 9-N va derivar en un procés participatiu i els seus responsables han acabat inhabilitats. El mateix pot passar amb els representants sobiranistes de la mesa del Parlament, reguladors d’un debat sobre el referèndum escrutat pels tribunals i que genera urticària als dirigents unionistes.

Rajoy vol convertir Puigdemont en un segon Ibarretxe. Pretén exhibir el suport minoritari que arrossega la reclamació del referèndum en l’espai en el qual descansa la sobirania dels espanyols. A la Moncloa no volen sentir a parlar de posar les bases sobre una eventual negociació ni estan disposats a encetar un diàleg de tu a tu. Van fer el mateix amb el lehendakari. Però Puigdemont no és ni vol ser Ibarretxe, perquè disposa de més suport que el que ostentava el president basc quan va plantejar fer d’Euskadi un estat lliure associat. I el PDECat no és ni hauria de ser el PNB, que va desistir del camí liderat pel lehendakari quan Ibarretxe va embarrancar en els esculls de l’Estat. El partit del president camina de bracet amb ERC i la CUP, amb ostensibles diferències de criteri però sense mostrar fissures, per ara, en l’objectiu capital de la legislatura.

Puigdemont, Junqueras i Romeva pronunciaran aquest dilluns una conferència a Madrid que serà l’últim intent per negociar la celebració d’un referèndum de forma acordada. Al costat de Manuela Carmena, amfitriona del sobiranisme, no hi serà Rajoy. L’ajuntament de la capital espanyola també és territori hostil. Llàstima que l’Espanya de Carmena tingui tan poc pes al Congrés.