L'oferta de Madrid per calmar els ànims i reconduir l'onada sobiranista no acaba d'arribar. Els amics del Puente Aereo han invertit una fortuna en ciris i rogatives però a la Moncloa continuen tancats en banda i amb el bloqueig com a consigna. El senyor Rajoy podria somriure, convidar el president Mas a parlar sense condicions, suggerir un vestit a mida per Catalunya, apuntar com qui no vol la cosa a una nova disposició addicional a la Constitució i obrir la possibilitat d'una consulta limitada a aquest nou estatus. Marejar la perdiu amunt i avall, engegar una negociació política llarga i esgotadora confiant que les divisions al front sobiranista i el pas del temps adormin la tensió independentista. Podria somriure i potser se'n sortiria força bé però no  ho farà.

Una oferta atractiva amb l'objectiu de retornar al fangar de la negociació del darrer Estatut potser podria trencar el procés però els que l'esperen fa temps que desesperen. Per genètica, per electoralisme i per estratègia, seria estrany que el govern espanyol fes cap pas en els propers mesos.

Hi ha un anticatalanisme elemental a l'ADN de la política espanyola que fa que qualsevol concessió als catalans resulti especialment dolorosa fora d'alguns moments històrics comptats i excepcionals. L'ànima castellana d'Espanya és orgullosa i reacciona amb agressivitat i confrontació a qualsevol moviment que no sigui la inèrcia de la submissió. Madrid no negocia, Madrid mana

El Partit Popular té cada cop més dificultats per cobrir el seu flanc dret. La societat espanyola bascula cap al centralisme i qualsevol concessió a les posicions catalanes donaria munició a Ciutadans, UPyD i altres extrems de l'extremisme espanyol. Cap dels grans partits espanyols té la flexibilitat i l'esperit de sacrifici necessaris per intentar construir un  acord amb el nou catalanisme.

El bloqueig no és una mala estratègia per Madrid però és una jugada arriscada. Tapar qualsevol sortida, portar l'ofensiva catalana cap a les plebiscitàries i la declaració unilateral d'independència esperant que l'ombra d'un 6 d'octubre faci fugir els
votants. Podria ser una jugada d'èxit però també és l'únic escenari que pot fer possible un Estat català. El bloqueig alimenta el sobiranisme i el justifica davant del món.

No hi ha marge per l'acord perquè ara mateix Espanya ni pot ni vol plantejar-lo. Els que esperen la tercera via no cal que continuïn mirant est enllà. Només la Unió Europea pot pressionar per trobar un espai que eviti el conflicte però l'Estat mai no acceptarà obertament una intervenció estrangera en un afer "intern". Si passa, i podria passar, la mediació europea serà tan discreta que probablement serà secreta i negada per tothom.

La tercera via passa per Brussel·les, discretament.