Barça. Al Pato Loco o al Pla de La Garsa en Ramon Barnils, juntament amb un grup d’amics i companys periodistes, el Toni, el Jaume i el Fernando, vam pensar, escriure i publicar la Història crítica del Barça, que no era crítica –en negatiu- amb el nostre club sinó que feia un anàlisi social i polític detallat dels principals fets que havien configurat la idiosincràsia de l’entitat. Era el 1999, l’any del Centenari i enmig de tantes obres oficials i oficialistes que es publicaven, el nostre llibre, proposat i dirigit per Barnils –i editat a Empúries per l’Ernest Folch- era un contrapunt a tanta lloança a les meravelles del nuñisme. Eren altres temps. Gràcies al llibre del Barça, jo aleshores no havia fet els 25 anys, vaig conèixer i fer una gran amistat amb el Ramon, la persona que més consells m’ha donat mai a l’hora d’escriure.
Consells. En Barnils em renyava, amb aquella rialleta trencada i amb la inseparable cigarreta als llavis, quan repetia massa vegades, per posar un exemple, que Kubala era hongarès. “Per què cada tres vegades que cites a Kubala escrius ‘el futbolista o l’astre hongarès’? –em deia. Ens aporta alguna informació essencial reiterar la seva nacionalitat?”, em preguntava. I com que tenia raó, la meva escriptura millorava una mica cada dia. O bé aquell “prova d’escriure en tres línies allò que escrius en set; si ho aconsegueixes és que poses massa palla a la informació”, m’advertia. I així, tantes i tantes classes magistrals que continuaven de nit quan arribava el gintònic acompanyat de llargues converses sobre la vida, el país, l’amor, el periodisme, la política i les “pepes que manen” –sic Barnils. Quan se’n va anar i durant molts anys el Toni i jo vam batejar “anar a fer un Bombai amb tònica” com anar a “fer un Barnils”. Era un íntim homenatge per imaginar-nos que el Ramon continuava amb nosaltres.
Què en diria el Ramon? És la pregunta que en aquests darrers anys que hem viscut sense el Ramon, m’he formulat infinitat de vegades. Què en diria de coses que ens han passat, d’allò que hem viscut, d’allò que he escrit. M’han faltat les seves opinions privades i les públiques a l’inoblidable Postres de músic del Solé i Sabaté sobre qüestions com la crisis econòmica, el tripartit, l’11-M i l’11-S, l’Estatutet, l’agressió contra Catalunya per part de la ronya mediàtica espanyolista... Me l’imagino, és clar, ferm, més que mai, amb la lluita nacional i posant a parir –amb una immensa i elegant hòstia- personatges sinistres de la política espanyola i catalana dels darrers anys. Hem estat orfes de les opinions del Barnils sobre l’esperança independentista. I sobre Guardiola. I Gadaffi. I les centrals nuclears japoneses. I els mitjans de comunicació en català, la porqueria que s’emet per televisió, i els digitals i Facebook i els mòbils i la llei antitabac i la mare que els va parir.
Camisa arremangada fins als colzes. Així el recordo al voltant d’una taula a Figuerola del Camp. Tertúlies sinceres i intel·ligents on parlaríem de perquè les coses són d’una manera i no d’una altra, perquè de tantes coses que ens poden fer ser una mica millors o una mica més imbècils, depèn del cas, de l’aplicació i de la companyia. I jo li preguntaria què li sembla això o aquell. I em contestaria: “És el més llest dels idiotes, però no per això ha deixat de ser idiota”.