Tot l'espectacle que conclou en la investidura és ja en marxa: Junts i ERC el porten assajant des del fracàs del popular Alberto Núñez Feijóo i alguna queixa se li va escapar al PNB en veure el lleig que el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, va fer a l'eusquera per defensar el català a la Unió Europea (UE).

[noticiadiari]2/263480[/noticiadiari]
Ara és el torn de Sumar en el teatre de les negociacions, perquè ha començat la ronda de contactes del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, per aconseguir ser investit i malgrat que és el que toca en el cas d'un règim parlamentari, el fet que ja fa temps que cap candidat tingui majoria absoluta fa imprescindible que tots els cridats a confegir-la es posin d'acord. Però en què consisteix això de posar-se d'acord? 

En el cas de Sumar la seva màxima representant, Yolanda Díaz, ho ha deixat patèticament clar en dies recents, tot i que la seva força per negociar és relativa. En tot cas, exclusivament es tracta de diners, però sobretot en la fórmula que els realitza a través del repartiment del poder en el govern espanyol. I és en aquest punt on rau la diferència amb la resta dels contactats, perquè les negociacions des de la perspectiva dels partits independentistes, per exemple, exigeix solucionar situacions personals. També, és cert, que vol aconseguir nous avantatges per a Catalunya, però en cap cas la reclamació consisteix a formar part del poder, si més no del poder a Madrid, excepció feta de la fita, ja assolida i no menor, de tenir grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats.

Tanmateix, observada la negociació des de l'interior de Sumar, els agregats a la suma li poden sortir cars a la seva líder, perquè és ara quan reclamaran que la quota global de poder es reparteixi proporcionalment al pes de les quotes internes. I si l'expresident Carles Puigdemont pot forçar Sánchez amb set diputats, Podem pot forçar Sumar amb els seus cinc representants dins la coalició.

La disciplina que ha pogut imposar el líder socialista a les llistes no té una rèplica en Sumar, que ni tan sols pot actuar amb l'autoritat que sembla tenir Puigdemont sobre un grup, el de Junts, que és tot menys homogeni. El cert és que l'enemistat manifesta entre càrrecs electes de Sumar de diverses procedències pot fer que el que racionalment sembla abocat a l'èxit (perquè a tothom interessa) acabi sent una investidura tan fracassada com la de Feijóo. La raó de vegades resulta anul·lada per la passió, i en política aquesta pugna pot acabar produint el resultat més inversemblant.