Fa molta gràcia veure Angela Merkel exigint a Grècia que compleixi les regles del joc del deute extern. La cancellera alemanya fa les funcions de guardiana de l’ortodòxia -paper que s’ha autoatribuït amb la condescendència de la resta de socis europeus-, des de la seguretat de ser la líder del país més poblat i més ric de la Unió. Però…el més complidor?

Sense perspectiva, semblaria que sí, que Alemanya és una roca de rigor i per tant, capaç de donar les lliçons que calgui als altres, especialment als disbauxats del sud. Vaja, que ho ha estat sempre, que en la mentalitat germànica hi ha instal·lada de tal manera l’obligació de ser rigorós que no trobaríem exemples d’incompliments, etcètera. Bé, en realitat només cal remuntar-se dotze anys per trobar una situació ben diferent: al 2003, Alemanya i França incomplien les condicions de dèficit de la UE, i s’arriscaven a un càstig exemplar de la Comissió. Els alemanys patien una greu situació d’atur i tres anys d’estancament econòmic, i no arribaven ni de lluny a les xifres de dèficit que ells mateixos havien contribuït a establir.

Quina va ser la reacció de les autoritats europees? Van rebre França i Alemanya la sanció prevista? No. Davant les pressions de tots dos governs, la Unió va replantejar-se el pacte d’estabilitat i el va fer més flexible. Els dos incomplidors eren massa poderosos com per rebre ni tan sols una esbroncada.

Tot això per no anar més enrere i recordar com, fa 60 anys, Alemanya va demanar la reestructuració del deute per les sancions al nazisme, i va aconseguir una important retallada dels guanyadors de la guerra. Vaja, exactament el mateix tracte que rep avui en dia Grècia, un país que, per descomptat, no és tan poderós com Alemanya i, a més, ha comès la gosadia de votar un partit d’esquerres que ha fet bandera de la lluita contra l’austeritat. Ara sí, ara Merkel és inflexible. Què importa el passat?