Com ratolins dins una gàbia, els polítics catalans –de tots els partits, també el meu, ERC- ens entestem a córrer dins la roda autonomista que no ens porta enlloc. Incansablement correm sense meta, i quan baixem de la roda per deixar-hi pujar algú altre ens adonem que hi ha una gàbia que tanca el nostre destí polític. Fa massa temps que juguem al joc del relleu a la roda sense voler acceptar que ser el primer no té cap premi, que només sortint de la gàbia podrem escriure el nostre futur.

Ha arribat el moment que ens adonem que cal que sumem els nostres esforços per sortir de la situació política que ens engabia. El pas endavant de la societat catalana cap a la independència ja està fet, el sobiranisme és al carrer i aquesta és la gran victòria del nostre país: que, per motius culturals i històrics, o per motius sobrevinguts i econòmics hi hagi i creixi la voluntat popular de ser una nació. Sense adjectius, o, en tot cas, una nació normal, ras i curt. La manifestació del 10-J que hem recordat, l’acte de celebració dels 50 anys d’Òmnium Cultural, les consultes a pobles i ciutats de tot el país son les proves que el futur que volem no és patrimoni de cap partit, perquè ha de ser el patrimoni d’una majoria social. 

I per això hi ha de treballar tothom i tots els partits, amb generositat, sense recels. Traçant un full de ruta clar i unitari en el que es prioritzi l’objectiu de futur –sortir de la gàbia- i no la misèria del present –guanyar la cursa a la roda dels hàmsters-. No cal que el futur sigui demà, però cal començar, des d’avui, a traçar un full de ruta de les forces catalanes assumint que caldrà renunciar a allò accessori per a arribar a allò principal: l’assoliment d’un estat propi. No ens podem conformar a fer política dins la gàbia. No és això el que el país necessita i ho sabem. Comencem ja, i siguem capaços d’elaborar, pactar i defensar un discurs nacional unitari que defensem en cadascun dels nostres programes a eleccions a l’Estat espanyol. Allà on tenen la clau de la gàbia.