Anava a dedicar aquest primer article del 2021 a analitzar el document polític que Junts i Demòcrates van presentar el dia 29 per evitar, segurament, fer-ho el dia 28, és a dir, el dia dels Sants Innocents. Van fer bé, ja que el document és una de les grans innocentades de l’any passat, de l’actual i dels que, si Déu vol, vindran.

Deia que la meva intenció inicial, en aquest primer article de l’any que comencem, era analitzar la innocentada, una més, dels reis del simbolisme, de les confrontacions intel·ligents, però, sincerament, crec que, tenint en compte els coneixements literaris de la candidata Borràs, i que l’altre signant, Antoni Castellà, va ser Secretari General d’Universitats i d’Investigació del govern dels millors, doncs, home fa una mica de cosa analitzar-lo políticament, ja que, sincerament, penso que hauria de ser estudiat i analitzat per lletraferits i no per analistes polítics i/o de l’actualitat o gasetillers.

A més, tenint en compte que Castellà prové del partit que, com tothom sap, quan feia govern amb Pujol, era el més revolucionari i partidari de la desobediència que hi ha hagut mai a Catalunya, doncs, una altra vegada, poca conya.
 
De fet, penso que, si Gabriel García Márquez no hagués traspassat, estaria plorant de satisfacció en comprovar com el seu mestratge continua ben viu a la Catalunya del segle XXI. Si no l’heu vist, us recomano el documental Gabo, la màgia d’allò real. També, si voleu, i en cas que no l’hàgiu vista, també podeu visionar la sèrie Narcos on, només començar, es fa una descripció brillant del que és el realisme màgic: "El realisme màgic es defineix com el que passa quan un entorn realista i molt detallat és envaït per una cosa massa estranya per creure".

I quina és "la cosa massa estranya per creure" que hi ha en el document? Bé, us he de confessar que aquí tenim un problema, perquè el document, tot ell, ja és una "cosa massa estranya per creure". Però, és clar, això seria treure’m el tema del damunt.

Així és que aquí en teniu una, de "cosa massa estranya per creure": La confrontació i mobilització ciutadana i d’institucions, sostinguda en el temps, en favor de la República catalana ha de trobar en tot moment la complicitat mínima deguda en les institucions, impedint que actes de desobediència cívica impulsades des de la ciutadania siguin reprimits per aquelles institucions pròpies a qui justament es pretén dirigir el compromís en els objectius comuns.

Com tenim el major Trapero, ara que torna a ser el cap de la policia nostrada? Senyor Trapero, com ho tenim? Quin objectiu comú té vostè, és el mateix que el que explicita el document? Faran servir les "defenses" els seus homes o repartiran postres de músic? Amb aquest sol punt de la cosa ja n’hi hauria prou per deixar de parlar d’aquests exercicis redaccionals del grup dels anomenats "Lleials a l’1-O", però us adjunto una altra “cosa massa estranya per creure”. Aquesta:  “Un pla per assolir les condicions que permetin desplegar l’autoritat institucional republicana sobre el territori, amb la implicació imprescindible del món municipal, agents crucials per a la desconnexió dels pobles i ciutats dels poders de l’Estat espanyol. Així mateix, cal planificar adequadament el marc juridicolegal posterior a la independència”.

Sembla mentida que aquests documents els facin persones adultes amb graus universitaris, de veritat. I, a més, que els facin després de tot el que ha passat. Increïble, però cert. A veure si ens entenem, aquí no hi ha cap altra autoritat institucional pròpia que la Generalitat de Catalunya. I punt. I res del que pugui arribar a dir cap altra “autoritat” serà obeït per, com a mínim, el 50% de la població.

Si voleu, podem fer una prova: la declaració de renda de 2020, en lloc de presentar-la on la presentem, l’enviem al Consell per la República (àlies Junts), amb seu a Waterloo. Què us sembla la idea? On la presenta l’activista major del regne? Bé, deixem-ho. La millor resposta a aquest exercici de realisme màgic, de simbolisme i de retòrica, va sortir de la presó de Puig de les Basses. Concretament,  de la gran Dolors Bassa: "... que el senyor Castellà m’expliqui el com, perquè jo soc a la presó i ell, no." Aquí teniu l’entrevista que Nació Digital li va fer. I aquí teniu l’obra mestra del realisme màgic de la Catalunya del segle XXI.

Sincerament, si Borràs i Castellà no se m’ofenen, jo presentaria el document a l’edició dels Premis de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2020. Segur que obtindrien l’englantina d’or. El que de veritat no és realisme màgic és el que passa a la Diputació de Barcelona. Allà es veu que els documents que es fan són uns altres, sobretot els que asseguren alguns sous. I jo que volia parlar de la pandèmia. Bon any!