Van incrustar l'anunci i els autobusos es van posar en marxa. Ningú es va ruboritzar, ningú es va esglaiar. La publicitat que es projectava als carrers de Barcelona deia això: "No és un pa tumaca. Però també estic ric". Sense cap filtre lingüístic per part de l'anunciant (la cadena KFC) i sense cap impediment de qui servia l'espai (TMB). Sense cap estima per la llengua. Un exercici d'ignorància que indica la pervivència d'una mirada folklòrica sobre el català i la laxitud amb què es protegeix des de les administracions. Rebregar la llengua surt gratis, més barat que els 3,99 euros que costava el menú de menjar ràpid exihibit. Per cert, la crida a l'estalvi que acompanyava el preu de l'oferta estava escrit en castellà. En aquest cas, sense faltes ortogràfiques.

L'anunci permès en autobusos de Barcelona era barroer i resultava tan ofensiu per als catalanoparlants que a les xarxes socials van brollar crítiques i denúncies. També el sarcasme. Amb menys rapidesa que preparen els menús però amb prou cintura per desxifrar l'error -avui les xarxes es consulten més que els diccionaris-, KFC va retirar la publicitat. TMB es va afanyar a recordar que no era el responsable de la campanya i que, per tant, no li pertocava prendre la decisió d'eliminar-lo. Atenent al servei públic que presta, seria pertinent preguntar-se si el respecte a la llengua s'hauria d'incloure entre les responsabilitats d'una companyia arbitrada per l'adminitració. S'haurien de poder vetar campanyes publicitàries en autobusos públics que denigrin l'ús de la llengua? Per ser conseqüents amb els discursos grandiloqüents, la resposta hauria de ser afirmativa.

La protecció del català no pot quedar en mans només del voluntarisme. Estimen la llengua els ciutadans que cada dia fan exercicis resistencialistes per viure en català. De la mateixa manera que són encomiables accions com les d'Òmnium, que aquest dimarts ha activat la guia de l'activista en el marc de la campanya integral en defensa de la llengua, que incentiva l'ús social del català en les accions quotidianes i el consum de productes culturals. L'activisme mou muntanyes, però el desitjable és que faci de llebre de recursos més sòlids: el poder públic.

I, en la defensa de la llengua, el poder públic té sentit si actua creient-se que pot transformar la realitat. Una conducta desacomplexada que hauria de servir per no acceptar que es rebregui la llengua als autobusos de TMB o per treure el màxim profit dels plans pomposos sobre el blindatge del català, com les 68 accions presentades en les últimes hores per l'Ajuntament de Barcelona, on només un de cada quatre joves de la ciutat el té com a llengua més habitual. Ara que les enquestes indiquen un escenari de reculada, vitalitat minvant que es detecta també a l'escola -planter de futurs parlants-, l'actitud desacomplexada de l'administració és del tot imprescindible.  

El parlant que vol viure plenament en català ha de saber que no neda sempre a contracorrent, perquè almenys té l'administració al seu costat, ben orientada. Al contrari que els autobusos despistats de TMB, que mentre conduïen passatgers marejaven parlants amb anuncis de menjar ràpid lingüísticament vomitius.