De tots els conceptes que han sobrevolat el procés, la unitat és el que ha quedat més rebregat. L'exemple més recent es basa en la intervenció de Joan Canadell, diputat de Junts, en el debat de pressupostos d'aquest dilluns. Després de l'enumeració de crítiques -legítimes- cap a ERC i cap a la CUP, es fa complicat ser creïble a l'hora de reivindicar la unitat, a banda de demostrar fins a quin punt és poc operativa la majoria del 52% si no disposa d'un pla consensuat per culminar la independència. La unitat només existeix la nit electoral, quan toca fer el recompte d'escons dels dos blocs i a l'hora de comptar vots per tirar endavant investidures i pressupostos. Dos conceptes que, com s'ha vist aquesta setmana, a Catalunya no acaben de lligar.

Junts s'ha reivindicat sovint com el partit de la unitat, com les sigles que més s'assemblen a l'1-O, dia en què els seus dirigents acostumen a recordar que ningú preguntava als col·legis electorals de quina formació eren militants. Al mateix temps, però, es tracta d'un partit que sovint teixeix l'estratègia en funció del camí que fan els adversaris, encara que això els inhibeixi dels grans debats. Que ERC decideix acostar-se als comuns per aprovar els pressupostos? Millor no enviar el conseller d'Economia, Jaume Giró, a les reunions definitives per marcar distàncies amb l'acord final, perquè no obeeix la lògica del 52%. Que l'alineació presentada per la taula de diàleg no agrada Pere Aragonès? Millor no introduir substituts i deixar que els republicans s'asseguin cara a cara amb el govern espanyol, amb el risc que comporta la cadira buida. Ja sigui pel veto de la Moncloa o -encara pitjor- perquè Aragonès avali una decisió com aquesta.

Reivindicar la unitat, així ha quedat acreditat en aquesta dècada de procés, no garanteix practicar-la. Sovint és al contrari, també en clau interna. Va agradar la intervenció de Canadell a Giró? La resposta és negativa i, tanmateix, previsible: a quin conseller d'Economia li agradaria que un diputat del seu grup carregués amb duresa contra els socis de Govern i els socis de pressupost instants abans de votar-lo? De la mateixa manera, es fa complicat insistir en la necessitat de tenir la CUP com a soci per no trencar la majoria del 52% i, al faristol, treure pit de totes les mesures -Hard Rock, Jocs Olímpics d'Hivern- que, precisament, allunyen el suport dels anticapitalistes. Potser algun dia caldrà començar a admetre que, independència a banda, la CUP i la resta del bloc sobiranista tenen poc a veure i que, sense full de ruta clar, el model de país actua -legítimament- de mur. A menys procés, més ideologia. Només faltaria.

El Congrés és l'altre escenari en què la unitat és poc més que un eslògan. Allà, això sí, les cartes estan més marcades, potser per una qüestió de números: ERC disposa de 13 diputats i Junts, després d'escindir-se del PDECat, només en té quatre. La distància geogràfica solidifica la distància política, i per això allà els republicans no tenen cap mena d'impediment a l'hora de fer-se més fotos amb Bildu que no pas amb Junts. És mes fàcil trobar imatges de Gabriel Rufián amb Mertxe Aizpurua que amb Laura Borràs, primer, o amb Míriam Nogueras, després. El Congrés ha estat escenari de disputes més agres que la de dilluns, que va incorporar la sortida d'Aragonès de l'hemicicle. Un gest buscat i que planteja dubtes: un president no pot escoltar crítiques des de l'escó? Si ho fa de l'oposició, no ho pot fer dels socis parlamentaris? La resposta no es pot desvincular de l'enemistat íntima que acompanya ERC i Junts, un llast insalvable.

Ni els republicans poden aconseguir els seus objectius -negociació amb l'Estat, referèndum acordat i desjudicialització del procés amb una amnistia- sense Junts, ni Junts pot imposar la seva agenda de confrontació -per ara, sense efectes pràctics, tampoc al Parlament malgrat disposar de la presidència- sense ERC. Més que rebregar la unitat, més que posar el dit, la majoria independentista hauria d'articular-se per posar-se treballar i aparèixer com a útil davant la ciutadania. Perquè tots els esforços invertits en retòrica buida poden acabar no només aprofundint en la frustració de la ciutadania, sinó que poden acabar de deixar el terreny de joc propici per a un govern liderat pel PSC. És possible que, si algun dia arriba aquest tripartit "autonomista" que tant branda Junts com a espantall, sigui més per errors propis que no pas per encerts dels socialistes. I aleshores ja serà tard per repartir-se les culpes.