Divendres passat Mariano Rajoy va “estendre la mà” a Artur Mas. L’expressió és el titular de portada diari El Mundo, que ha convertit l’obsessió anticatalanista en el seu reclam publicitari més efectiu durant les darrers setmanes. Tot seguit, el mateix titular publicat l’endemà condicionava l’oferta: “Tot esperant que rectifiqui”. Perquè Artur Mas “rectifiqui” hi ha dues grans opcions. La primera és la que ha perpetrat en exclusiva fins ara el mateix president del govern espanyol i el diari que així titulava. És a dir, el puny. La segona és la mà estesa... condicionada. Condicionada al fet que el president de la Generalitat rectifiqui.

En realitat, la mà estesa no deixa de ser una varietat de puny tancat. Perquè l’oferta de diàleg del president del govern espanyol es fa limitada en l’extensió al compliment estricte de la Constitució. I això vol dir dins la unitat indissoluble i indiscutible d’Espanya. Quan Rajoy parla de “diversitat” el concepte s’ha d’entendre de manera tan limitada com l’entén el Partit Popular. Si es pot parlar “de tot” dins la Constitució, en realitat no es pot parlar de res. Perquè la Constitució és cosa de dos: del PP i del PSOE. I d’una societat –l’espanyola-, que majoritàriament no la modificarà per satisfer els anhels de llibertat dels catalans. I encara que fos així, sempre quedaria el dubte raonable de la reacció dels que la mateixa Constitució preveu com a garants de la “unitat indissoluble” de la “pàtria comuna”.

A un altre nivell, en una altra divisió, regional, hi pot haver una fiscalitat menys agressiva contra Catalunya. Però ningú no s’hauria de fer gaires il·lusions en aquest àmbit menor. Quan Artur Mas va anar a la Moncloa a explicar la proposta fiscal que havia votat amb una gran majoria el Parlament de Catalunya, la resposta del president espanyol va ser inequívoca: no, fora de la LOFCA; no, fora del Consell de Política Fiscal i Financera; no, fora del règim fiscal comú. Parlar és una cosa i atendre les peticions de l’altre és una altra. Parlant no sempre s’entén la gent. Sobretot si una de les parts ho fa des d’una posició de força desmesurada.

No hi ha res de nou, doncs, que sigui digne de tenir en compte. Tret d’un sentiment que, segons on, és molt importat en la societat catalana. Hi ha sectors –bàsicament, econòmics i financers, però també polítics i socials- que han respirat amb la proposta de Mariano Rajoy. Persones i organitzacions molt preocupats per la intransigència del PP, que demanaven a Artur Mas i a Convergència i Unió que intentessin recuperar el diàleg amb el govern de l’Estat. Gent i entitats que consideren que el procés que ha encarat amb decisió el líder de CiU i actual president de la Generalitat portarà a Catalunya mil desastres. Ara fan cara de tranquil·litat perquè una proposta tan prima els han donat marge per pensar que el procés –el malson, des del seu entendre- es pot reconduir.