Fa mesos que el centre de Barcelona és semidesert. Els locals tanquen. Els turistes no apareixen. L'atur augmenta. Les properes setmanes serem cada cop més conscients de la catàstrofe econòmica i social que ha provocat el virus. Més encara si tornés una situació de confinament amb la segona onada que vivim.

Mentrestant hi ha i hi haurà molts debats sobre el turisme. Sobre quants turistes volem. De quin tipus. Què podem fer perquè tornin. I com reaccionar quan ho facin. La situació és molt dura. I algunes coses no tornaran a ser com abans. Però és hora que siguem els propis barcelonins els qui reaccionem i tornem a mirar la nostra ciutat amb els ulls que tindríem si la miréssim per primer cop. Si no la donéssim per sabuda. Si ens n'adonéssim ni que fos per un mil·lisegon que en realitat no la coneixem com ens creiem. Que caminem pels seus carrers amb la mateixa il·lusió per descobrir coses noves com tindríem passejant per la Roma eterna o la Firenze del Renaixement. Per què, què hi fem anant tan lluny per conèixer noves cultures, ciutats i nacions quan ni tan sols coneixem la nostra?

Recórrer de nou els carrers del gòtic amb una guia o un bon llibre d'història a la mà. Redescobrir la ciutat a través de la influència del món germànic, italià o jueu, com ens permeten les noves guies que han anat sorgint últimament de Cossetània Edicions. Tenir una "Mirada a la Barcelona medieval des de les finestres gòtiques" com promet una joia de llibre que m'han regalat justament avui.

Trepitjar el punt més alt del mont Tàber al carrer Paradís, acostar-se al temple d'August o caminar pel carrer Llibreteria recordant que aquest és l'antic cardo màximus dels romans. Passejar pel carrer dels Comtes i observar l'escut que s'hi conserva de la Santa Inquisició, en un edifici molt i molt proper al Palau dels Comtes de Barcelona i a la Catedral. Aturar-s'hi i en el trencall amb el carrer de la pietat, alçar la vista i trobar una gàrgola de fusta en forma d'unicorn. Imaginar la Barcelona medieval i moderna, i com tot el poder es concentrava en aquells escassos 400 metres a la rodona, de la Casa de la Ciutat on hi havia el Consell de Cent fins al Pla de la Seu. Passejar pel carrer del Bisbe (l'antic Decumanus romà!) i mirar encara que sigui des de fora el palau gòtic que avui ocupa Omella, la casa dels Canonges, avui residència del President de la Generalitat i seu de la Conselleria d'Exteriors, però que tantes conspiracions devia haver acollit.

Observar de nou la façana del Palau de la Diputació del General (la Generalitat) construïda per Pere Blai cap al 1600 i imaginar com n'era d'imponent en una Barcelona en què el carrer Ample es deia així perquè, efectivament, era el més ample (i noble) de la ciutat. Anar a la plaça de Sant Just i Pastor i acostar-se a l'església del mateix nom que fou catedral catòlica durant l'època visigoda. Entrar-hi i anar fins al retaule de Sant Fèlix on durant 1.190 anys (fins al 1991!) i gràcies a un privilegi atorgat per Lluís el Pietós l'any 801, si un barceloní moria fora de les muralles de la ciutat i abans del darrer alè feia testament de viva veu, qui l'hagués escoltat podia recitar-lo de nou davant el retaule i que aquest tingués valor legal.

Baixar pel carrer del Regomir i trobar-hi a mig camí les antigues muralles romanes dins el pati Llimona (sóc l'únic que no l'ha visitat mai?) o caminar una mica més i a mà esquerra descobrir la casa on va viure Vilana-Perles (mà dreta de l'arxiduc Carles i segurament un dels polítics catalans més influents a la política europea), a l'antic palau dels Gualbes, una joia gòtica del segle XIV (de les poques que ens queden!) que ara estan a punt de convertir en un edifici d'apartaments. Seria així si els propis barcelonins coneguéssim més la nostra ciutat i la nostra història?

Segueixo caminant mentalment i penso en el Born, en el carreró de la Barra de Ferro, que si fos en qualsevol ciutat italiana, ompliria perfils d'Instagram o en el carrer Montcada, que em té enamorat des que em van regalar el nou llibre de l'Albert Garcia Espuche La gent del carrer Montcada on a través de la història de cada casa i palau s'explica una petita part de la història de Catalunya i on convivien banquers i botiguers, farmacèutics i ciutadans honrats, on Joan Granollacs va estar a punt de ser arrestat i on la branca de la Diputació del General s'allotjava mentre ell resistia 11 mesos a Felip II des de dins de l'actual Palau de la Generalitat. Continuaria i continuaria, i ja em dec estar fent pesat, perquè a la plaça del Born ja hi veig la plaça major de Barcelona i el lloc on es feien justes entre cavallers, i no puc evitar aturar-me al carrer del Rec i els seus magnífics porxos. I res com anar una mica més amunt, al barri de la Ribera i fer una cervesa en alguna terrasseta a la plaça de Sant Pere de les Puelles, just a tocar però tan lluny de l'Arc del Triomf i el final del Passeig de Sant Joan.

Paro, que no acabaria mai. Us parlo sobre el Gòtic i la Barcelona antiga perquè ha estat el meu gran descobriment dels darrers anys. Però molts barcelonins tenim un munt per descobrir a poquíssimes parades de metro. Quants no hem anat mai a la Casa Vicens? O al monestir de Pedralbes? Un amic m'explicava que encara ara (700 anys després de la seva fundació!) les monges clarisses que hi viuen produeixen un mató artesanal que pot comprar tothom que s'hi acosti! Quan fa que no visitem la Sagrada Família, la Pedrera o la Casa Batlló?

Poc plaers majors hi pot haver que dinar de menú un dia de sol a l'Avinguda Gaudí, de cara a la Sagrada Família, mirant-la de nou com feia temps que no fèiem. Fer-hi un cafè. Tornar a passejar per les Rambles. Visitar aquell monument històric que sempre ens havia fet mandra per les cues. Retrobar-nos amb la nostra ciutat, estimar-la, redescobrir-ne els racons i entendre-la com la zona zero del poder polític i la història de Catalunya durant molts dels més de vint segles des de la seva fundació romana sobre el mont Tàber. Els barcelonins (i catalans en general) ens hem de queixar menys dels turistes, vinguin o no vinguin, i reconquerir espiritualment i materialment la nostra ciutat i capital. Tot un repte, però n'hi ha pocs de més bells.

PS. Per a qui li interessi el tema, deixo aquí uns articles que he escrit aquí mateix el darrer any sobre alguns dels indrets que cito.

Sobre el Palau de la Generalitat

Sobre el Forn Sant Jordi, situat al carrer Llibreteria i nascut el 1798

Sobre la Catedral i la cerimònia del Toisó d'Or