És un tall televisiu de només 54 segons i d’aquesta setmana, el lector el pot trobar fàcilment a les xarxes. Gemma Nierga entrevista la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, i li treu el tema de l’ordre judicial de 2019 (confirmada aquesta setmana pel jutjat mercantil número 11 de Barcelona) que va obligar l’ANC a tancar el seu web de consum estratègic, on es ressenyaven empreses de tot tipus compromeses amb el procés d’independència i s’estimulava el consum dels seus productes. L’ordre era clarament un abús, però espantada per les conseqüències concretes de desobeir, l’ANC –presidida en aquell moment per Elisenda Paluzie– va obeir el jutge a la velocitat de la llum i va tancar el web. Això sí, va presentar un recurs, que és el que el jutjat número 11 ha desestimat aquesta setmana.
 
Nierga, amb aquell to tan suau i tan seu, rere el qual s’amaga un instint periodístic de ferro colat, li pregunta a Feliu: “Per què l’ANC demana als partits que se saltin la legalitat, i, en canvi, vostès l’acaten?”. Lògicament, Feliu no sap què contestar i, atrapada en l’evidència de la contradicció flagrant, acaba pronunciant una frase que és una autoesmena radical a la línia política de la seva entitat: “Nosaltres no demanem als polítics que se saltin la legalitat, els demanem que facin la independència”. Es veu que ara l’ANC, entitat estendard de l’independentisme conseqüent, pensa que es pot fer la independència complint la Constitució i obeint les ordres judicials. Sobren els comentaris.
 
L’anècdota, tan penosa i reveladora, serveix per reflexionar sobre moltes coses molt més enllà de la farsa i la inconsistència evidents. Permetin-me fer un salt enrere de 130 anys per situar-me en la fundació del catalanisme polític (el cultural ja hi era). Hi ha un cert consens historiogràfic en la data del 27 de març de 1892, quan es publica el document anomenat Bases de Manresa, primer recull articulat i unitari de reivindicació d’autogovern. Des d’aquell document i fins avui, el catalanisme polític ha estat un moviment de reconstrucció. Es parteix d’una derrota militar (1714) i d’un llarguíssim buit de poder propi: durant 200 anys Catalunya només existeix en la ment dels catalans, perquè no està articulada institucionalment i no es governa ella mateixa, ni poc ni molt: gens. Des del primer dia, doncs, catalanisme polític vol dir reconstrucció de la nació arrasada.
 
Passen 22 anys entre la publicació de les Bases de Manresa i la primera forma d’autogovern, la Mancomunitat. Madrid permet l’associació de les quatre diputacions provincials, i sobre aquesta base tan prima, primer Prat de la Riba i després Puig i Cadafalch posen en marxa un meravellós programa de reconstrucció: llengua i cultura, sí, però també infraestructures, educació i sanitat. Qui porta el telèfon –és a dir la modernitat– a tots els pobles de Catalunya? El catalanisme polític. Des de la seva fundació, és un moviment que busca el poder i crea institucions, i els posa tots dos –poder i institucions– al servei de tots els ciutadans. Tot plegat, a més, en un marc de (re)construcció d’un imaginari nacional català.
 
La nació va tornar a ser arrasada el 1939 i el desmuntatge va durar 40 anys. I un altra vegada, així que va poder, el catalanisme polític va sortir al rescat i ho va fer de la mateixa manera: reconstruint. Torna a organitzar la Generalitat, la xarxa escolar, la sanitària, torna a fer carreteres, mitjans de comunicació, policia... I ho torna a fer pensant en tothom, perquè si bé el catalanisme només és dels catalanistes, l’autogovern és de tots els ciutadans. És una constant històrica: si hi ha un tros de poder institucional que es pot exercir, s’exerceix. Per això el catalanisme no només s’organitza en ateneus i associacions, sinó també en partits polítics que es presenten a les eleccions per guanyar-les i governar. Governar què? El que hi hagi, l’eina disponible en cada moment. No és cert, per tant, que el catalanisme no hagi tingut sentit del poder: l’ha tingut sempre.
 
Ara que l’independentisme és la branca majoritària del catalanisme, faria bé de no oblidar aquests principis bàsics. Primer, l’autogovern no només no és un obstacle per a la independència –com va dir Quim Torra en el seu pitjor dia– sinó que sense ell la independència seria impossible perquè ja no tindríem ni nació. I segon, les institucions s’han de prestigiar i utilitzar a fons encara que estiguin limitades, i no es poden posar en perill perquè són l’única eina disponible per continuar el programa històric de reconstrucció del país. Si l’ANC vol confrontació, hi ha moltes maneres de practicar-la sense posar en risc les institucions, però és clar, totes passen per posar-se en risc un mateix, com van fer insubmisos i sufragistes. Ni els uns ni les altres van necessitar cap acompanyament institucional per fer el que van fer. No eren consumidors enfadats, sinó activistes conseqüents.