A la campanya #VotarePerTu vaig escollir Enric Prat de la Riba. Podria haver optat per en Miquel Coll i Alentorn. Podria haver tirat per Joan Baptista Roca i Caball, o triat a en Josep Benet, o fins i tot, l’Anton Cañellas. Tots ells, junt amb tants d’altres, com l’admirat Carrasco i Formiguera, els clarividents Pau Romeva i Maurici Serrahima i el menys conegut Josep Maria Trias i Peitx, van fundar o van formar part als seus inicis d’Unió Democràtica de Catalunya. Excepció feta, és clar, de Prat de la Riba, que forma part d’una altra generació de catalans, la més important fins ara, segurament.

Tots els mencionats responen a un patró que ha de marcar de manera definitiva el procés català a partir d’ara, si és que no l’ha marcat des de l’inici (alguns ho hem estat intentant a qualsevol preu), com és el del rigor, el del concepte del mig i llarg termini, el de l’acord i el consens sobre el fet de que on som no ens hi volem quedar. I l’acord i el consens sobre la direcció que volem prendre.

Potser torna a ser hora de deixar de debatre sobre quina és l’estació final de cadascú, tot i que, evidentment, tothom pot i ha de tenir la seva estació final. Deixem d’interrogar-nos, doncs, sobre aquesta estació final i posem-nos d’acord d’una vegada per totes sobre quin és el camí de sortida de l’statu quo actual. Podem dedicar -si així es vol- setmanes i mesos a debatre sobre si el teu groc és més fort o més intens o sincer que el meu, o si jo prefereixo el taronja suau.

Tinguem clar que no som encara a l’endemà d’un referèndum o en vigílies del mateix. Hi ha hagut i hi ha molta efervescència de la societat catalana. La societat catalana, després de molts anys d’haver delegat còmodament en els partits polítics nacionalistes el lideratge quasi en solitari del procés de construcció nacional, s’ha mogut. I tant si s’ha mogut. No seríem on som. Per tant, no nego el moviment. El moviment, per fi, hi és. Però, alhora -i no és una paradoxa tot i que ho pugui semblar- seguim on érem: una comunitat autònoma del Regne d’Espanya, amb un Estatut d’Autonomia escapçat, amb un govern de l’Estat, juntament amb el principal partit de la oposició, talment decidit a oblidar enmig de grans homenatges l’esperit de la transició -que llegia la Constitució d’una determinada manera- i sense capacitat legal per fer un referèndum sobre el futur de Catalunya que pugui tenir l’aval i el reconeixement de la Comunitat Internacional.

Per això dic, i insisteixo, que roda el món i torna el Born. Després del 9-N cal que ens tornem a asseure tots plegats i reconstruïm un consens que ens permeti a tots caminar el màxim de plegats possible. I aquest “màxim de plegats” hauria d’incorporar, sense cap mena de dubte, el Partit dels Socialistes de Catalunya. Va caure pel camí de la definició de la pregunta, però va decidir, en aprovar la Llei de consultes, que no volia ser apartat del camí. Hauríem de fer l’esforç d’intentar reincorporar-lo.

És el que haurien procurat Prat de la Riba, però també Roca i Caball, Coll i Alentorn, Carrasco i Formiguera, Trias i Peitx, Pau Romeva, Maurici Serrahima, Josep Benet… Tots ells, en algun moment o potser durant tota la seva vida, membres d’aquesta Unió Democràtica de Catalunya que aquest cap de setmana històric pel país celebra alhora els seus primers 83 d’història.