Segueixo entregada a l'estudi de la malaltia Covid-19, als estudis que avancen en els diversos laboratoris del món per dotar-nos d'una immunitat col·lectiva que no tenim per impedir l'expansió al SaRS-CoV-2, miro amb preocupació les xifres d'evolució dels contagis, em preocupen molt les manifestacions perllongades de la simptomatologia...i, de tant en tant, aixeco el cap i confio que el debat sobre com ens refarem quan trobem la manera de contenir la malaltia, m'ajudin a acréixer l'esperança en el futur.

No m'agraden les expressions fàcils com que de les grans crisis en surten oportunitats, com si fossin eslògans, potser serveixen per repensar-nos, si darrere hi ha propostes sòlides que trenquin amb la inèrcia de les promeses mai complertes. Per a dissenyar futurs cal talent, intel·ligència, consistència i credibilitat i no ho veig en els posicionaments polítics que puc, amb dificultat anar seguint.

El debat a la UE per a ressorgir de l'anomenada crisi sanitària, més enllà de les tesis holandeses sobre el sud, van tenir una importància extraordinària, que no l'he vist traslladada a la política catalana i que lamentaré profundament si quan es traslladi es limita a una qüestió de xifres.

Europa ens situa en el debat de si cal invertir en els centres sanitaris i els sistemes de salut dels respectius estats membre o si s'ha de fer en investigació, creant xarxa amb les masses de talent que s'han anat formant, sovint al marge de les administracions, en aquestes dues dècades del segle XXI, amb recursos excessos.

Tenir bones infraestructures de salut ja no és només tenir una determinada quantitat. De llits hospitalaris o de centres d'assistència primària, és també, tenir capacitat adaptativa, definir models flexibles, preparar professionals avesats a treballar amb instruments de digitalització cooperativa entre tots els operadors i les agències de salut pública, els serveis comunitaris i ecosistemes d'innovació.

Europa ens crida a fer plans intel·ligents en diversos camps estratègics que ajudin a generar llocs de treball, doncs, de res serveix lamentar-se pel comerç que ha hagut de tancar les persianes si no ens adonem que per a consumir els productes d'aquestes botigues cal que es donin circumstàncies de perspectiva de futur, com a mínim que hi hagi líders que ho intentin.

Les línies en les quals ens conviden a esmerçar-nos és el New Green Deal, la digitalització sense fractures, el sector primari i el rellançament de què podem oferir per a recuperar visitants d'altres indrets en les nostres ciutats.

La transició del model energètic és una proposta que pot implicar des dels professionals extraordinàriament preparats a operaris de fabricació i col·locació, pot aconseguir ciutats autosuficients en matèria energètica, o com a mínim, en l'intent d'aconseguir-ho, invertir percentatges en la procedència de l'energia que consumim.

En la digitalització hi ha la definició de la industrialització del nostre futur immediat, però cal entendre que hi ha inversions en hard i decisions en soft i ambdues han de tenir present el que s'ha posat en evidència durant aquests mesis difícils, que una part de la nostra societat viu en infrahabitatge i no disposa al que en l'any 2020 és tan bàsic com el subministrament d'aigua potable, la connexió a internet.

El sector agrari no pot seguir essent competitiu maltractant les persones que treballen en les puntes de feina que sempre ha tingut el camp, per exemple en la recol·lecció… Ha de poder incorporar tecnologia i qualitat, ha de poder vincular-se més i millor amb el consum final.

El pla Marshall no proposava només reedificar les ciutats destruïdes pels terribles bombardejos durant la Segona Gran Guerra, proposava explícitament rellançar-les al món, mostrar-ne la seva millor cara, reconstruir, restaurar el patrimoni arquitectònic, el patrimoni històric. Una cosa semblant proposava el New Deal de Franklin D. Roosevelt quan explicava que l'obra pública estimulava l'economia general perquè tenir millors connexions, millors escoles, afavoria la contractació, la sortida de la misèria i guanyar un sou digne i posicionava EUA com un gran productor, però també cridava a restaurar tots els monuments que els identificaven com americans.

No intento fer comparacions fàcils, seria un error, però ambdós plans proposaven recuperar els elements d'orgull de les seves ciutats com una qüestió d'autoestima i de rellançament dels seus indrets més emblemàtics.

L'acord de la Unió Europea parla d'ajuda a les zones més afectades per la pandèmia, i parla de sentiment de reconstrucció col·lectiva. Refer el patrimoni dona feina a empreses de la construcció que no participen en els grans projectes d'obra pública i dona feina a multitud de treballadors qualificats en professions poc sol·licitades en temps de crisi.

Si fa setze anys el Govern d'aleshores va fer una aposta per convertir el romànic en un dels elements emblemàtics de la nostra història, seria el moment d'aplicar el pla del gòtic, aprovat anys més tard i que dorm en algun calaix. Si volem recuperar visitants d'altres indrets, no podem fiar-ho tot al clima ni al paisatge, hem de creure que rellançar al món les nostres ciutats més emblemàtiques passa per fer valdre els elements que ens llegaren generacions passades i que configuren, encara avui, el principal element d'atracció.

De tot això m'agradaria sentir parlar en les declaracions polítiques quan aixeco el cap d'aquesta meva activitat professional que alguns esperen que contingui un nou coronavirus i la seva pròpia irresponsabilitat. Intentem vèncer al primer, ajudeu -cadascú- en la responsabilitat proporcional que li pertoqui a reconstruir i rellançar una esperança de futur.