El Govern Balear va declarar aquest 2018 com l'any Josep Maria Llompart, durant el qual tenen lloc un seguit d'actes commemoratius dels 25 anys de la seva mort, com ara cursos, jornades d'estudi, conferències, taules rodones, concerts, exposicions i edicions de llibres, sempre a l'entorn de la figura d'aquest escriptor que, el 1982, va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Poeta, traductor, assagista, editor, crític literari i activista cultural, sent només un nin, dels dos als cinc anys, va viure a Galícia, acompanyant tota la família, castellanoparlant, la mare i els tres germans grans, a la destinació del seu pare, coronel d'infanteria, en una època on l'exèrcit i la guàrdia civil eren una sortida professional per a molts homes a les Balears i Pitiüses. L'empremta gallega, tot i ser breu i en plena infantesa, l'acompanyà sempre, de manera que, com a prova d'afecte cap al món galaico-portuguès, traduirà al català poemes dels autors més destacats d'aquest univers cultural, amb títols com ara Quinze poetes gallecs, Poesia galaico-portuguesa, Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna i Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro.

Nascut a Palma el 1925, on sempre residí llevat del període esmentat i on avui un institut duu el seu nom, es casà amb la lleidatana Encarnació Viñas, germana de la poetessa Cèlia Viñas, i a la dècada dels 50 entrà a treballar com a funcionari d'Obres Públiques en la que fou ja la seva ocupació laboral definitiva. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i començà a escriure poemes en català, quatre dels quals ja figuraven a la històrica antologia de M.Sanchis Guarner, Els poetes insulars de postguerra (1951). Deu anys després apareixia el seu primer títol, Poemes de Mondragó, i, d'aleshores ençà, fins a la seva mort prematura el 1993, als 67 anys, publicà una vintena de llibres: vuit de poesia, vuit d'assaig i quatre traduccions, a més d'innombrables pròlegs de llibres d'altres autors als quals emparava amb el seu prestigi i esperonava en la seva creativitat. La seva activitat literària va ser objecte de diversos premis i reconeixements, des de la Lletra d'Or al premi de la Crítica Serra d'Or.

Ell mateix va reconèixer  que “En un país amb cara i ulls, jo no hauria estat més que un escriptor”. Era una manera de dir que, les circumstàncies polítiques en què Mallorca i el conjunt dels Països Catalans, amb la seva llengua, cultura i identitat nacional, havien de sobreviure, el van empènyer a assumir, amb honestedat i plenament, un compromís cívic amb el seu poble. Fou, sens dubte, l'escriptor més vinculat als moviments polítics clandestins durant la dictadura i patí també una detenció, així com pintades a la façana de casa seva, amenaces i desqualificacions a la premsa, per la seva defensa de la identitat catalana de Mallorca. Assumí, com a continuïtat natural del seu compromís, diverses responsabilitats com ara la presidència de l'Obra Cultural Balear, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i de la Federació Llull d'Entitats Culturals dels Països Catalans.

Per als que vam tenir el privilegi de poder-lo conèixer i tractar, a més del plaer de llegir-lo, Llompart va ser, per damunt de tot, un home bo. Alt i ben plantat, de vestimenta pulcra i tracte educat, amb una barba que l'envellia més enllà de la seva edat i la companyia inseparable de la muller, activíssima també per la mateixa causa, tenia un posat una mica tímid i una mirada plena de bondat i humanitat. Tenia un parlar més aviat reposat i suau, que, tanmateix, es transformava en una veu ferma i decidida quan intervenia en un míting o un acte públic de caràcter reivindicatiu. Defensor incansable de la unitat de la llengua catalana, a ell es deu que l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears no la posés en perill amb un redactat equívoc que es prestava a interpretacions perilloses. Fou Llompart qui s'adonà del parany, inconscient o no, del redactat inicial que deia així: “La llengua catalana pròpia de les Illes Balears”, redactat que obria la porta al fet que hi hagués una altra llengua catalana no pròpia de les Balears. Hàbilment, Llompart aconseguí que es posés una coma, rere l'expressió “llengua catalana”, amb la qual cosa no sols en refermava la unitat científica, sinó que en sentenciava el caràcter d'idioma propi de les Illes. 

Mai no va tenir un no per a cap de les coses que li demanava, en particular quan, aprofitant la seva condició de Premi d'Honor, vaig aconseguir que vingués a fer conferències i a presidir actes culturals a Tarragona i a la Ribera d'Ebre. La seva mort fou una d'aquelles notícies que et dolen i et commouen. Amb Jordi Carbonell vam anar a Palma, a la seu del Parlament Balear, on s'exposaren les despulles, per sumar-nos, com uns compatriotes més que érem, als nombrosos mallorquins que li retien l'homenatge de l'agraïment per haver viscut al servei d'una gent, d'una terra i d'una cultura: les nostres. La seva aspiració política culminava en l'horitzó d'uns “uns Països Catalans lliures, justos, solidaris, no dins de l'Europa dels mercaders i dels caps de govern, sinó dins l'Europa dels pobles, dins l'Europa de les nacions”. Aquell vespre, de retorn a casa, vaig tornar a llegir en veu alta el seu deliciós poema Camí florit, un viatge per la flora autòctona que aplega tota la riquesa expressiva i tota la musicalitat de la nostra llengua. I que diu així:

“Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
maraselva, safrà bord,
floravia, canyeferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murtra, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó,
(i en l'aire color de vauma
l'esgarrifança d'un poll).”