Un país no és democràtic del tot fins que els seus mitjans de comunicació, públics i privats, no respectin les normes mínimes de l’ètica, que són absolutament compatibles amb la llibertat d’expressió. Això passa per regular, que no intervenir, les dinàmiques de l’exercici de la informació, massa qüestionat, massa intoxicat per persones i empreses amb uns interessos ben determinats i, per dir-ho finalment, ben poc educatius. De la mateixa manera que tots ens esverem quan tenim la certesa que un mitjà ens ha ofert una informació que és falsa o que no està prou contrastada, sembla que no exercim el mateix grau d’insatisfacció quan no s’esmena la informació incorrecta publicada o emesa.

Aquesta premissa és vàlida per a qualsevol informació ja que un diagnòstic esbiaixat de la realitat per part dels conductors que es dediquen a transmetre-la, els mitjans de comunicació, suposa un greuge democràtic amb conseqüències imprevistes. No podem viure enganyats i encara menys estafats. I potser molts de vosaltres teniu l’opció de saber escollir el canal on informar-vos, i feu bé, però la majoria de la ciutadania encara té com a referència un cert mitjà a qui manté una fidelitat inalterable. I aquest ciutadà pot viure eternament mal informat. És el seu problema, però el que no hauria de viure és enganyat.

Els posaré un exemple perquè m’entenguin. Fa uns quants mesos un diari, La Vanguardia, publicava en portada i en una doble pàgina interior suposades factures i comprovants de despeses efectuades per l’equip d’escortes de l’expresident del Barça, Joan Laporta. Tot un diari de regust monàrquic gastava les caríssimes pàgines d’un diumenge publicant, posem pel cas, un tiquet de la compra de menjar per emportar en una polleria de Sant Cugat del Vallès. Aquesta era una de les notícies que aquell dia el consell de redacció del diari d’en Godó oferia als seus lectors. Dues pàgines i una portada per desprestigiar i insultar l’expresident d’un club de futbol.

Bé, ara fa uns dies la Fiscalia Superior de Catalunya arxivava la denúncia que un soci del FC Barcelona havia interposat contra la junta de Laporta i especialment contra Laporta per malversació de fons. Denunciava que el soci no podia pagar la despesa del pollastre a l’ast, com si l’equip d’escortes no haguessin de menjar, com si un president que és amenaçat de mort pels violents no hagués d’anar amb escortes que, per qui no ho sàpiga, també mengen. La Fiscalia ha resolt que no hi ha cap indici d’irregularitat. Res. Zero. Absolt Laporta i la seva gent.

I La Vanguardia què en diu? Un breu i encara minimitzant aquesta resolució. En un país normal, un diari seriós que vol ser referent informatiu hagués rectificat, que és de savis i d’honestos, i hagués publicat la informació definitiva amb la mateixa profunditat i intensitat que l’enganyosa. Però no ho han fet (de moment). I aleshores el ciutadà que només llegeix aquest diari s’ha quedat amb la idea que el senyor Laporta va malversar fons del club. I aquest mateix ciutadà, que posem que és soci del Barça, mancat de la veritat, no tindrà prou informació com per exigir a l’actual junta directiva presidida per Sandro Rosell que es disculpi amb Laporta per haver aprofitat aquella informació falsa per induir al soci compromissari a posar una demanda per mala gestió contra els seus predecessors. Perquè en els arguments a favor de la demanda hi posaven les despeses dels escortes, entre d’altres mentidetes com ara ha indicat la Fiscalia.

I en un país de mentides és difícil avançar. Perquè un país de mentides i de mentiders no serà mai un país democràtic del tot. Ho havia de dir.