La comissària europea Viviane Reding ha vingut a Barcelona i, en un acte oficial de les institucions europees, ha parlat sobre el procés de Catalunya cap a la independència. Entre la seva intervenció pública i el que ha dit en algunes entrevistes, ha parlat prou com perquè tothom intenti tirar aigua cap al seu molí. He de confessar que, llegit el que he llegit, Reding no és una de les persones que, dintre la UE, encapçalaria, precisament, la llista de contrària als interessos de Catalunya, malgrat la seva vinculació amb el grup popular europeu, sinó més aviat tot el contrari. Reding ja fa 22 anys que té la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya, i es va fer famosa en el seu moment pel fet de ser la redactora d’un informe europeu sobre la llengua catalana i, més recentment, perquè no fa gaire més d’un any afirmà que una Catalunya independent no tenia perquè restar fora de la UE. Després passa el que passa, l’Estat espanyol fa la seva feina i les declaracions en un sentit van modificant-se fins a dir coses força diferents, a causa de les pressions rebudes. Però, si hi ha algú a la Comissió Europea que coneix bé Catalunya, aquest algú és, precisament, Reding.

La vicepresidenta de la Comissió Europea i comissària de Justícia és de Luxemburg, aquest petit estat europeu de mig milió d’habitants, talment com l’Hospitalet de Llobregat i Badalona junts, però en pla estat independent. Tot i la seva petitesa geogràfica i demogràfica això no és cap obstacle perquè Luxemburg sigui, avui, la seu del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, del Tribunal de Comptes de la UE, del Banc Europeu d’Inversions i de la secretaria general del Parlament Europeu. Si hem de fer cas del que diu el Banc Mundial, és l’estat amb el producte interior brut per càpita més important del món i comparteix amb Catalunya el fet de ser els únics llocs de la UE amb tres llengües oficials en el mateix territori: luxemburguès, francès i alemany, al Gran Ducat, i català, castellà i occità, al Principat. Però tot i ser 14 vegades i mitja més petit que Catalunya, Luxemburg és un país sobirà, membre de la UE i malgrat la seva modèstia en el nombre d’habitants, ningú no li discuteix ni el dret a l’existència, ni la seva viabilitat com a estat independent.

Viviane Reding és prou llarga com per saber que la força d’un poble no prové de la seva capacitat física, sinó d’una voluntat indomable de voler continuar sent el que és. En té el millor exemple en el seu propi país, que fou un dels estats fundadors de l’Organització de Nacions Unides, el 24 d’octubre de 1945, deu anys abans que hi ingressés Espanya, per cert, i que s’integrà a l’Aliança Atlàntica el 1949, convertida poc després en OTAN. Luxemburg també va ser un dels nou països fundadors de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA) l'any 1957  i de la posterior Comunitat Econòmica Europea (CEE) que va esdevenir l'actual Unió Europea (UE). L'any 1999  va entrar a formar part també de la Unió Europea Monetària.

Fóra un contrasentit, doncs, que algú que pertany a un estat format per mig milió d’habitants, amb una vocació internacional innegable, gosés, alhora, com si res, impedir o qüestionar el dret a poder fer el mateix a un altre que té catorze vegades i mitja més població que el seu país. Si a algú no se li han d’anar a explicar les excel·lències del pot petit, en relació a la bona confitura, és precisament a algú de Luxemburg o de Malta, posem per cas, exemples magnífics de països petits que són estats. Els drets d’un poble no depenen de cap llei, sinó dels sentiments i de la voluntat. I són, precisament, la voluntat i els sentiments allò que acaben modificant les lleis adverses o bé de fent-ne de pròpies. És, justament on ara som. I sabem molt bé que, fins al final, les contradiccions augmentaran i les pressions, els dubtes, les vacil·lacions i les traïcions seran constants. Però no podem ignorar que sempre ha estat així al llarg de la història i que, a l’hora de la veritat, tindrem aliats ara i tant inimaginables o que romanen silenciosos. Però, perquè sigui així, s’haurà de treballar molt, molt bé i amb discreció, en l’àmbit internacional.