Els fets són tossuts, també en política. Les veritats alternatives proven d'obrir-se pas i, a cops de martell, intenten encaixar el que passa o el que volen que passi en el marc de la realitat. És el que ocorre fa uns mesos amb l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i amb la seva crisi interna. Mentre la propaganda la presenta com el principal bastió de l'independentisme o afirma que propostes seves com ara la del quart espai independentista tenen un impacte fenomenal, l'entitat s'esllangueix i perd influència a marxes forçades.

Això no s'ha traduït en menys socis, però sí en menys incidència política i en menys capacitat mobilitzadora, tal com han demostrat les darreres concentracions, menys concorregudes i que han expulsat una part de l'independentisme. Quan això passa, com va ser el cas de la Diada o la concentració contra la reforma del codi penal amb ERC i Òmnium, té responsabilitat qui no hi va, però també qui no vol o no pot crear les condicions perquè tothom qui hauria de ser hi sigui.

El darrer episodi en la crisi de l'ANC, sorollós i impossible d'obviar, han estat les dimissions de 13 secretaris i de Jordi Pesarrodona com a vicepresident, però fa temps que circulen acusacions de manipulació al servei de partits o líders, d'autoritarisme o fins i tot de traïdoria. En el que s'ha viscut els darrers dies hi ha qüestions polítiques, però també personals i de gestió interna i costa escatir què pesa més en cada cas, perquè els càrrecs, a l'Assemblea, són de representació individual.

Les formes del nucli dirigent que lidera Dolors Feliu han dividit l'organització i la revisió dels fràgils acords interns, com ara que Uriel Bertran i Pesarrodona es partissin la vicepresidència, i res ha evitat la fractura. L'ANC s'esberla per la gestió interna i també pel debat entorn el quart espai (llista cívica, en diuen) que hauria de competir amb ERC, Junts i la CUP, que no estan disposades a fondre's en aquest artefacte polític. La lògica dels partits és que, si de cas, una opció així, que esborra les diferències ideològiques i reclama sacrificis organitzatius, hauria de ser punt d'arribada i no de partida per refer la unitat i dotar-se de full de ruta.

La crisi és multicausal, però el moment del procés, el perfil dels dirigents (la rotació constant al secretariat fa que molts d'ells no tinguin experiència en la gestió d'organitzacions polítiques) i la incertesa de l'horitzó electoral ajuden a entendre què està passant. Els actors de l'independentisme estan dividits i les estratègies o bé no funcionen prou bé (és el cas d'ERC amb el diàleg amb l'Estat, que va fer possibles els indults, però que no ha donat els fruits esperats amb la reforma del codi penal) o tenen un abast retòric, com ara la de la "confrontació", només visible a les sales de justícia europees i amb resultat com a mínim incert.

De tot això l'ANC, que va néixer per canalitzar la mobilització i l'activisme i empènyer els partits, se'n ressent i la seva missió es fa més difícil. El diàleg necessita més habilitat política que carrer i està ple de contradiccions allunyades de la simplicitat d'un lema mobilitzador. I manifestar-se per no se sap què o qui ni amb quin horitzó o nivell de compromís acaba provocant que ho facin pocs encimbellant un "president legítim". Al final, tot plegat deriva en cacera de bruixes al moviment, tal com hem vist en els darrers mesos quan, per exemple, s'ha acusat l'actual Govern de "col·laboracionista", un epítet ben gruixut.

L'ANC ha intentat prendre la iniciativa amb propostes menys treballades, que la resta d'actors, alguns de forma pública i d'altres amb la boca petita, han considerat una ocurrència, com ara implementar la declaració d'independència, que el govern Puigdemont-Junqueras va proclamar de forma simbòlica, durant el segon semestre de 2023. Aquells mesos, els partits estaran pensant en els pactes de les municipals, també amb el PSC, i en les estatals i autonòmiques que vindran.

D'aquí que també s'hagi posat damunt de la taula la quarta llista. I això, és clar, té efecte divisori per més que molts socis ho hagin avalat com una sortida a la desesperada. Perquè mentre hi ha qui considera que cal esperar les pistes que donaran les municipals i les espanyoles, altres creuen que ara cal anar de debò i que el que havia estat un papus per pressionar els partits ha de ser realitat. I encara hi ha qui està atent a Junts —on es fan evidents les diferències entre Laura Borràs i els seus afins i el retorn a l'ordre convergent de Xavier Trias i Jaume Giró mentre Carles Puigdemont i Jordi Turull calculen silencis— i al Consell de la República, que per la seva implantació local i perfil activista actua en paral·lel a l'ANC, cosa que ha generat algun recel. Algunes veus afirmen que Junts i el Consell haurien de ser la llista cívica.

Les aproximacions que a tot plegat tenen Feliu, Pesarrodona i Bertran són diferents, malgrat que la presidenta va militar a CDC i al PDECat i va ser alt càrrec dels governs de Mas i Puigdemont, Pesarrodona va fer el pas d'ERC a ser candidat de Junts a les darreres eleccions, i el partit de Bertran, Solidaritat, va adherir-se a aquella candidatura de Puigdemont i Borràs.

En els últims anys l'ANC havia estat cobejada pels partits. Tant CDC-Junts com ERC i Poble Lliure han intentat situar afins als òrgans de direcció per controlar i condicionar el que era un moviment de masses. A cap president li agrada que li exigeixin posar urnes quan les enquestes no li van bé i a la direcció de cap partit la satisfà veure's pressionada per fer una coalició que creu que no funcionarà i que la privarà d'una victòria.

Però l'Assemblea actual ja no genera el mateix interès malgrat que ha mobilitzat recursos i persones per campanyes efectives com ara Eines de País que han conviscut amb altres com la del consum estratègic, que es va plegar davant els entrebancs judicials, o l'aposta fallida per Primàries a les municipals de 2019. Sense la capacitat mobilitzadora transversal i inclusiva que tenia, sense un rumb polític clar, de suma i respectuós amb la resta d'agents, i sense un full de ruta per "vigilar" i que hagi estat assumit pel conjunt del moviment, l'ANC corre el risc de trobar només sentit en la disputa interna i acabar sent residual. El seu redreçament, que necessita la complicitat dels associats, hauria de ser el del conjunt del moviment.