"Referèndum o referèndum". És, probablement, la frase més rellevant que va pronunciar Carles Puigdemont en el seu mandat -breu- com a president de la Generalitat. Era el 29 de setembre del 2016, al Parlament s'hi celebrava la qüestió de confiança que ell mateix havia convocat després que la CUP li tombés els pressupostos -hi ha coses que no canvien mai- i l'independentisme disposava d'un horitzó nítid en el rumb de col·lisió amb l'Estat. Han passat moltes coses des d'aquella jornada parlamentària, però n'hi ha dues que no han canviat: Puigdemont continua sent protagonista, ara des de l'exili, i la competència entre l'espai de Junts i ERC continua intacta. D'aquesta competència, de fet, en sorgeix la proposta de resolució pactada entre les dues formacions i la CUP en el debat de política general, que reclama avenços cap al referèndum en el marc de la investidura de Pedro Sánchez.

La competició entre els dos principals partits de l'independentisme és el motor de la nova proposta, que té impacte directe i immediat en la política estatal. Bàsicament, perquè el nou text -que refà la unitat de mínims amb l'amnistia i l'autodeterminació com a eix- es debatrà en paral·lel a la segona votació de la investidura d'Alberto Núñez Feijóo. El primer element, l'amnistia, ja es donava per descomptat, però el segon, el referèndum, és el cor del conflicte, perquè té a veure amb la sobirania. Que el PSC i el PSOE hagin emès un comunicat conjunt quan han llegit el contingut de la proposta independentista posa la mesura exacta de fins a quin punt ha arrencat la batalla pel relat de la negociació que s'accelerarà a Madrid un cop Feijóo surti definitivament derrotat del Congrés. La desjudicialització definitiva és -o era- assumible, però parlar de referèndum és parlar de sobirania, i aquí el PSOE no cedeix ni cedirà.

De fet, la competició entre ERC i Junts aconsegueix refer un mínim comú estratègic, però aplana el camí a Sánchez si s'encamina cap a l'enèsim tirabuixó en forma de repetició electoral. Hi ha temps fins al 27 de novembre i l'experiència recomana no descartar cap escenari -quan hi ha Sánchez pel mig, qualsevol pronòstic pot convertir-se en ridícul-, però hi ha una sèrie d'elements a tenir en compte. El primer, que el president espanyol en funcions és qui té el botó a les mans, i qui pot decidir que no li surt a compte aparèixer a la fotografia amb l'independentisme si el preu és massa alt. I sempre podrà dir, arribats a aquest punt, que ell no és president perquè no ha cedit davant l'independentisme. Competidor com és, això li permetria entrar al cos a cos amb Feijóo, que ja no el podria acusar de vendre's Espanya -com diu el PP- per mantenir-se a la Moncloa. Sempre s'és a temps d'embolicar-se amb la bandera.

Un segon element és que Puigdemont només hi té a guanyar, en l'actual escenari. Que hi ha amnistia? Podrà tornar a Girona, calibrar si vol tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat -amb el risc que implica embrutar el llegat de l'1-O i constatar des del mateix despatx que ocupava el 2017 que desplegar la independència continua sent inviable en el curt termini- i presentar-se com a guanyador. Que hi ha passos cap al referèndum? Podrà dir que, gràcies a la posició decisiva de Junts, s'ha avançat de debò. Que Sánchez dinamita tots els ponts? Cap problema: s'ha demostrat que Espanya és irreformable. Puigdemont només hi té a perdre si el PSOE ofereix l'amnistia, pacta un traspàs sòlid de Rodalies i ofereix millorar el finançament, però no es compromet amb el referèndum. Si l'expresident no compra, una part de l'electorat pot posar en dubte la utilitat pràctica de Junts, que mai ha perdut del tot el gen convergent.

I què passa amb ERC? No acaba de treure el cap. La proposta de resolució de l'independentisme recull l'esperit d'allò que va dir el president Pere Aragonès aquest dimarts en l'obertura del debat de política general: amb l'amnistia no n'hi ha prou, ara cal abordar el conflicte de fons. Aquesta espècie de "referèndum o referèndum" 2.0, que ja ha generat nervis a Madrid i més que en generarà, neix tant de la convicció com de la necessitat de controlar el relat de la negociació. Una negociació que, des del vessant independentista, no és res més que una segona oportunitat de desfer tots els nusos del 2017. Ara sí que ha arrencat de debò la investidura de Sánchez, i amb apostes altes. Salvador Illa ja va advertir que no era moment per fer curses, però els bòlids d'ERC i Junts, que malgrat la posició decisiva presenten avaries electorals, han començat forts. La clau serà si aquesta vegada sabran calibrar les forces -les pròpies i les de l'adversari-, a diferència de com van gestionar el plet de ja fa sis anys.