Amb tot la reforma constitucional que proposa Renzi i que es votarà diumenge potser no és un pas endavant, sinó el contrari. La proposta de Renzi està dissenyada per concentrar el poder a les mans del primer ministre, reduir el pes de les regions (els hi treuen competències) i sota la premissa de reformar el Senat per a fer-lo més efectiu i més regional, posar-lo a les mans de la partitocràcia italiana. En teoria, podria permetre aprovar reformes econòmiques, però com es transforma amb una llei l’estructura productiva de, per exemple, Sicília? En un estat tan heterogeni com l’italià (recordem que quan es va unificar l’Estat fa 150 anys només el 2,5% dels ciutadans parlaven italià), el cafè per a tots no solucionarà el seu endèmic trencament nord-sud. Al contrari. Com diu el governador de Pulla (contrari a la reforma centralitzadora): “això forçarà les empreses locals a intentar resoldre els seus problemes en corredors foscos dels ministeris de Roma, on sempre seran superats per les multinacionals i els lobistes”. Mario Monti, exprimer ministre italià (2011-2013) i gens amant de radicalismes, també s’oposa a la reforma de Renzi per evitar que es concentri massa el poder en les mans del primer ministre italià de torn.
La reforma constitucional centralista de Renzi però, no és un fet aïllat en el seu mandat, sinó la tònica. Ha estat el florentí el qui ha recentralitzat els ports italians seguint el “model d’èxit” espanyol de Ports de l'Estat del qual tan bé coneixem les conseqüències negatives per als ports de Barcelona i Tarragona. Ha estat Renzi el qui va utilitzar el control del seu Partit Democràtic per destituir Letta com a primer ministre i posar-s’hi ell sense passar per les urnes.
De la mateixa manera que ha aprovat una nova llei electoral amb l’ajuda de Berlusconi que dóna un bonus al partit vencedor a les eleccions per tal que sempre governi amb majoria absoluta, augmentant la tendència del sistema a la partitocràcia i disminuint els incentius per al pacte amb altres forces menors. També davant la crisi letal que viu el sector bancari, Renzi aposta per la centralització mitjançant la unió de centenars de bancs locals en una entitat major controlada des de Roma.
De la mateixa manera, quan ha fet la reforma del mercat laboral per formalitzar una variant del contracte únic (mesura més aviat positiva), Renzi no s’ha atrevit a descentralitzar la negociació dels convenis col·lectius (que permetria el sud d’Itàlia guanyar competitivitat envers el nord) tal i com li demanava fa uns mesos el think tank Bruegel en un article molt recomanable.
En contra del què podria semblar, potser els majors perdedors de la Itàlia unificada i centralitzada han estat les regions del sud, envaïdes durant el Resorgimiento (fantàsticament explicat per David Gilmour en la seva obra imprescindible The Pursuit of Italy), i que sense autonomia ni autoestima depenen cada cop més de les transferències del nord. A diferència del què passa a Espanya, en què les regions més dependents de Madrid són les qui més poder tenen i han tingut, a Itàlia més de la meitat dels primers ministres des de la unificació han tingut les províncies del nord (Llombardia, Piemont, Veneto, etc). Recordem que en canvi des de la Primera República (fa 140 anys) Catalunya mai ha tingut un cap de govern espanyol.
Tornant a Itàlia, si Renzi guanya el referèndum, la UE no tindrà una nova via d’aigua però Itàlia hi perdrà perquè la recentralització empobrirà el país. Si Renzi perd el referèndum, Itàlia també hi perdrà perquè la previsible dimissió del florentí pot adobar el terreny per un agreujament de la crisi bancària que com explicava recentment el FT, ja ha arruïnat bona part de les classes mitjanes en regions com el Veneto. Una derrota i dimissió de Renzi augmentarà la inestabilitat política i fins i tot pot obrir la porta a una victòria del Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo, que gràcies a la reforma de la llei electoral de Renzi que concentra el poder en el partit guanyador, podria tenir prou força per governar i fer sortir Itàlia de l’euro. El referèndum de Renzi doncs, sembla un cas clar de lose-lose, guanyi qui guanyi hi perdran els italians.