Vist el panorama diguem-ne “nacional”  -és una manera de parlar-,  millor que parli d’allò de què parla tothom a l’Europa culta, aquests dies: els 500 anys de Reforma protestant. Efectivament, segons una tradició nascuda cap al 1537, el matí del 31 d’octubre de 1517, ara fa 500 anys, el monjo Martí Luter penja 95 tesis a les portes de l’església del castell de Wittenberg. Certa o no la tradició, la crítica a les indulgències queda reflectida en les tesis que els seus alumnes tradueixen a l’alemany i difonen amb entusiasme. S’inicia així el moviment de masses antijeràrquic més important d’Europa i una veritable revolució religiosa que serà també política, cultural i econòmica.
 
El rebuig a la política d’indulgències de Roma que, a canvi de diners, estalvia el pas pel purgatori i augura el perdó dels pecats, va de bracet amb la crítica a la mundanitat i el luxe de part de la jerarquia eclesiàstica o bé el refús al culte a imatges, relíquies, sants i marededéus, vistos com a supersticiosos. Ja fa segles que aquestes crítiques es produeixen a través de moviments dissidents i individualitats destacades com ara l’anglès John Wycliffe i el txec Jan Hus, o bé, ja aquí, Vigilanci, Priscil·lià, Claudi de Torí, les beguines i els begards, els càtars, els fraticels o els valdesos. Tots ells coincideixen a reclamar el retorn a la simplicitat de l’esperit evangèlic inicial, l’adopció de la Bíblia com a referent de vida i autoritat religiosa, així com les escriptures en la llengua pròpia de cada país i no en la de la cúria romana.
 
El gest de Luter, reforçat amb actituds posteriors, té molt d’afirmació nacional alemanya davant d’un poder situat a centenars de kms de distància del país, el qual recapta també els diners de les indulgències i imposa el seu idioma com a llengua de culte i en altres àmbits d’ús emblemàtic. Aquest desafiament al poder absolut i a la supremacia llatina convertirà Luter en un veritable heroi nacional, al seu país, i els gravats amb el seu rostre, així com els seus llibres i versions de les escriptures, inundaran el mercat europeu i faran que la impremta esdevingui el principal aliat de la Reforma i el més eficaç difusor de la nova fe.
 
Cal dir que, inicialment, ni Luter ni els altres reformadors pretenien trencar amb l’església catòlica, sinó reformar-la de dintre estant, però en pocs anys acabaran convencent-se que els seus propòsits reformadors només poden assolir-los amb la independència de Roma i, per tant, separant-se’n per a constituir una nova confessió cristiana, perquè a l’interior de l’església catòlica els canvis desitjats consideraven que no eren possibles. De fet, Erasme de Rotterdam, de qui hom assegura que sembrà allò que Luter recollí, bo i compartint molts aspectes de la reforma luterana, no volgué separar-se de l’església catòlica i optà per mantenir la unitat de la cristiandat, tal i com fins llavors es coneixia.
 
El 3 de gener de 1521 Lleó X excomunica Luter i els seus partidaris. Amb el temps, les diferències s’accentuen amb la reducció només a dos (baptisme i comunió) dels set sagraments catòlics; el rebuig de l’autoritat papal, del celibat, la confessió auricular dels pecats al sacerdot, l’existència del purgatori i la defensa de la distinció entre clergues i laics, amb el sacerdoci universal, establint un vincle personal directe del creient amb Déu, sense mitjancers, amb la lectura i interpretació individual de les escriptures, en la llengua pròpia i l’ús regular d’aquesta en el culte, la pregària, el cant i la predicació. A partir de la carta de sant Pau als Romans, Luter troba el desllorigador de les seves inquietuds espirituals, ja que arriba a la conclusió que només la fe salva i no pas les obres. La justificació per la fe constitueix, doncs, el moll de l’os del protestantisme.
 
Els prínceps alemanys donen suport a la Reforma i consoliden espais de poder i sobirania davant de Roma i el poder absolut del papa, vist com hereu de Pere,però també de Cèsar, i el mateix faran les dinasties escandinaves. Al costat de la Reforma de Luter hi ha també altres reformes, com la Reforma radical de Thomas Müntzer, o la Reforma anglicana amb Enric VIII. El 1520, Luter publica textos clau com La llibertat del cristià, A la noblesa cristiana de la nació alemanya, Del papat a Roma o Sermó sobre la gràcia i les indulgències. La Reforma troba el primer suport en el clergat, els joves, els universitaris i la població urbana. Les noves idees religioses s’estenen ràpidament i, el 1523, les obres de Luter ja coneixen prop de 400 edicions i, aviat, tres milions d’obres seves circulen ja arreu d’Alemanya.
 
L’ús de les llengües vulgars en la literatura religiosa i en les diferents versions de les escriptures als diversos idiomes nacionals contribueix a l’expansió del protestantisme. El 1534, Luter publica la Bíblia completa en alemany, idioma que com l’anglès, el francès, l’italià, el suec, l’holandès, el finès, el danès, el txec, el polonès, l’espanyol, l’eslovè, el basc, i l’occità, deuen molt a les versions de les escriptures fetes pels reformadors a aquestes llengües, ja que en són un factor determinant de modernització i de fixació d’un model literari. A disposició de tothom, les escriptures perden el caràcter de monopoli de la veritat, fins llavors reservat als clergues. I el lector veu com la Bíblia no parla del papa de Roma, ni de sants, ni de purgatori, ni de culte a la mare de Déu, les imatges o les relíquies, ni d’indulgències, ni de la confessió auricular, entre altres referents catòlics.
 
Luter critica l’artificiositat i barroquisme de la missa per a tornar a la senzillesa del primer sant sopar. El nou culte té la predicació com a eix central  i els creients hi participen amb els cants en el seu idioma, activament, en contrast amb la passivitat d’oir missa sense entendre-la. S’ensenya música a les escoles, els adults aprenen cant coral i es potencia l’orgue en el culte, que, amb músics com Bach, arribarà a l’excel·lència. El1521, Philipp Melanchthon, mà dreta de Luter, celebra la primera comunió amb les dues espècies, fins llavors reservada només al clergat i, a França, també al rei. L’abril de 1529, la dieta o parlament d’Espira (Alemanya) veu com diversos prínceps electors i catorze ciutats alemanyes, partidaris de Luter, protesten quan l’emperador Carles vol anul·lar el dret a la lliure elecció religiosa a cada territori, tal i com la mateixa dieta havia aprovat tres anys abans.

De llavors ençà, els partidaris de la Reforma són coneguts com a protestants i, en l’actualitat, són 900 milions de creients als cinc continents. Als Països Catalans voregen els 400 mil, amb un miler de centres de culte. La història del protestantisme, la general i la nacional, és pot seguir a l’exposició, oberta recentment, al Caixa Fòrum de Barcelona. 500 anys després d’aquell gest de Luter, no són pocs els cristians de diverses confessions que es demanen si, en realitat, el monjo agustí no tenia raó en tantes coses. Luter moria el 18 de febrer de 1546 a Eisleben, la mateixa ciutat on havia nascut 62 anys abans. Però és enterrat a l’església de Wittenberg, allà on comença tot...