Un amic va penjar a Twitter dues fotos comparades, una dels refugiats d’avui i una altra dels catalans i espanyols el 1939 al camp d'Argelers. La primera impressió xocant de qui les observa és que, més enllà que una és en color i l’altra en blanc-i-negre, semblen fetes en el mateix lloc i en el mateix moment. Han passat quasi 80 anys, i no hi ha cap signe extern que ens demostri que ha canviat alguna cosa.

Els refugiats d’Argelers eren vençuts d’una guerra que les potències occidentals havien volgut fer veure que no anava amb ells. Temerosos des del primer dia d’una victòria de la República –es van creure la brama de l’amenaça comunista-, van aplicar la política de no-intervenció amb un rigor desequilibrat, tancant els ulls a l’ajut determinant que Hitler i Mussolini van donar a Franco. En canvi, si s’haguessin cregut de debò la necessitat de no intervenir, o d’intervenir amb bloquejos equitatius a dues bandes, potser el resultat hagués estat diferent. Per això, l’allau d’exiliats va resultar doblement incòmode, sobretot per a França. El tracte que van rebre va ser una continuació de la injustícia. Encara avui, aquella gent se’ls recorda a Argelers amb prou feines amb una petita placa mig perduda entre edificis turístics.

Som al 2015, i tenim una nova allau de refugiats. Aquests fugen d’unes altres guerres, encara ben vives. Europa –i Occident en general- no es pot considerar aliè a aquests conflictes, perquè en molts casos també hi ha fet papers galdosos. Ara té l’obligació d’acollir els nous damnificats, mentre duri la seva situació de penúria –i en la durada també hi tindrà a veure la comunitat internacional-. Hem d'exigir que la solució sigui ràpida, i que les autoritats demostrin que des de 1939 han après alguna cosa. Humanitat, per exemple.